Carles Arquimbau
actor
Fa uns quants anys, no sé quants, potser deu o quinze, vaig fer un curs organitzat per aadpc i AISGE amb en Jaume Melendres, que en principi era adreçat a directors i actors; érem uns vint, tots actors i actrius, de directors, ni un. Explicava pautes de com havien de ser dirigits els actors, jo vaig intentar xopar-me al màxim de tot el que deia perquè ho trobava intel·ligent, interessant, diferent i carregat de sentit comú, amb la naturalitat que ho explicava semblaven obvietats: sentir abans d’interpretar per interpretar sentint, conservar el personatge mentre escoltes, des d’aleshores, i així em vaig fer meva la teoria: abans de ficar-me en la pell d’un personatge intento crear-me un estat d’ànim, un estat emocional, vull dir l’estat emocional adequat en el que se suposa que està instal·lat el personatge que cal interpretar. Emoció que, cal tenir-ho en compte i ho vull esmentar, en Jaume diferenciava prou i bé de sensacions i sentiments, tot fent-ne una dissecció i configurant-ne una complexa teoria, ja que al mateix temps els tres ingredients hi són interelacionats. Però ho deixo aquí, us remeto al Diccionari Mínim de La Direcció dels Actors (pàgina 118) d’obligada lectura en qualsevol procés d’assaig. El cas és que aquelles directrius i aquella manera d’instruir-les em van deixar petja.
Després d’algunes trobades casuals o provocades menys transcendents, pel març-abril del 2009 vam tornar a coincidir, em va trucar pel muntatge de Pària d’August Strindberg que vam representar a l’Espai Brossa, i així, en tornar a treballar amb ell jo no partia de zero, la lliçó del seu magisteri després d’un salt en el temps, continuava. Durant el període d’assaig van aparèixer conceptes que a mi m’eren familiars, la teoria del gest, per exemple o, per ser més exacte, el Principi del Gest Mantingut o com quan des del primer dia va començar a exercir de coautor del muntatge. Recordo que abans de començar el primer assaig, va dir: jo aquesta obra la munto perquè no l’entenc, entre tots (érem quatre, en Jaume, l’Spei, l’Enric Arquimbau i jo) l’hem d’anar descobrint, si l’entengués tindria poc alicient per a mi. I així, a mesura que anàvem assajant i ell observant com els actors desxifràvem els personatges en una polifonia de respiracions i gests, com ell va deixar escrit, dirigia la direcció per on creia que calia anar (dirigia la direcció, segur que aquest joc semàntic no li desplau). I dirigia amb el seu tarannà prou conegut, sorneguer, lúcid i agut i també a vegades entranyablement eixut, podia fer-te una observació amb un cert to sever, contundent, després ho adornava com si volgués justificar-se dient-te: jo les floretes les tiro amb test i, a continuació, podia afegir: qui vol un café o una tònica? que us ho vaig a buscar.
He volgut fer aquesta cavil·lació en homenatge a la seva qualitat de director, perquè el 10 de maig, el dia que la professió coralment el va recordar, degut a la multiplicitat de facetes que calien destacar i ressenyar, la condició del Melendres director no va poder treure el nas.
El 10 de maig, guionat per en Joan Castells i amb una inspirada escenografia d’en Iago Pericot, es va celebrar a la Sala Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre un acte en el seu record. Abans, a l’Atri, una desfilada de col·legues de col·legi van deixar volar records de vivències conjuntes
i lectures d’escrits seus amb molt protagonisme de La Teoria Dramàtica (2006) i del Diccionari Mínim (juliol 2000); una col·lecció de reflexions d’una agudesa i lucidesa per sucar-hi pa, que en sentir-les i escoltar-les en veu alta, ens el deixen viu per sempre. Un cop a dins, al teatre, vam poder reviure la seva trajectòria acadèmica i vital en molts dels fronts en què es va moure, de la mà de col·legues i deixebles i acomboiats a les grades per demés gent que l’admirat i estimat, lluny de l’oficialitat teatral del país (ja sé que a ell això ja li està bé però no em deixa de grinyolar). Se’ns en va un altre significat home de teatre, ignorat pel teatre oficial del país tant en vida com en el comiat, quina pena.
Van conduir l’acte la Pepa Arenós i l’Elisenda Bautista i hi van deixar el seu testimoni de respecte i reverència molta gent, Joan Casas, Feliu Formosa, l’Esther … molts, va quedar palesa l’empremta que deixa un estudiós i savi home de teatre inseminat de manera inconscient, i el cito: per l’acció d’un enigmàtic logos espermatikon, un amant d’allò que en paraules de Grotowski i que en Jaume fa seves: allò que s’esdevé entre l’espectador i l’actor, inefable, indefinible, singular i íntim, allò = màgia. Ens deixa un gavadal de teories i criteris des de les diferents vessants d’autor, traductor, crític, director, articulista i pedagog, pòsit a l’abast de tothom que se’n vulgui aprofitar. Fem-ho, gastem la seva herència, fem-la servir sense gasiveria en honor a l’economista que no va voler ser.
I com va reblar la seva companya Spei, en acabar l’acte, quasi com un prec en boca d’ell: Recorda’m. I tant que sí.
