Per Martí Peraferrer
Fotografies: Amada Santos

Recolzat a la barra del curiós i “personal” bar, que s’anomena La Porta del Raval de Barcelona, espero amb calma aparent i observant cap al carrer l’arribada dels meus dos conversadors convocats. Per entre el marc de la porta, desfilen mil i una vides diferents, amb formes d’ulls diferents, colors de pells diferents, parlars diferents, problemes i il·lusions diferents; tots som diferents. Barcelona ja no és una sinó que són moltes, i totes dins un sentiment d’orgull ciutadà únic. Finalment, la nostra professió comença a fer el camí que un dia va iniciar aquesta ciutat: el camí de la multiculturalitat. La Marieta Sánchez i en Babou Cham ja porten molts anys navegant, com molts, en el mar sempre inestable i canviant de la professió actoral catalana. Ella va arribar de Cuba fa molts anys, amb una carrera d’actriu ja consolidada al seu país. Ell, gambià adolescent, va trepitjar per primera vegada Catalunya, per quedar-s’hi definitivament, i mentre creixia entre nosaltres, va ensopegar de gust amb les ganes de trepitjar escenaris. Volem que parlin de com viuen una actriu i un actor, la seva singularitat d’orígens i que comparteixin amb nosaltres el bo i dolent de tenir un color de pell diferent, en un món encara blanc monolític.

L’Amparo Moreno potser és una de les actrius més populars que tenim a casa nostra. En Sergi López és l’actor masculí català actualment més reconegut a França i trencant el malefici, també profeta a la seva terra. A primer cop d’ull podria semblar que aquests dos professionals de l’escena no tenen res en comú o que les seves trajectòries tenen uns objectius molt diferents. Res més allunyat de la realitat. A l’Amparo i el Sergi els uneix una mateixa visió de l’ofici. Una manera d’anar per la vida que els fa relativitzar els seus èxits i els seus fracassos. Tocar de peus a terra seria el seu lema i riure davant de les adversitats, la seva medecina. Aquesta conversa distesa, al xiringuito de l’Escribà de la Barceloneta, davant d’un mar mediterrani que ens empetiteix i ens posa al nostre lloc; ells parlen de les grandeses i de les misèries de la vida dels còmics, dels actors de raça, d’aquells que s’han fet a ells mateixos; de tot allò que fa que aquesta feina, la de comunicar, divertir, compartir, madurar i aprendre; en definitiva, la feina de viure dalt d’un escenari sigui el motor de les seves vivències.

Per Martí Peraferrer
Fotografies: Estrella Outeda

La direcció de càsting i la direcció de realització, dues feines que van de la mà.

La Consol Tura és potser una de les directores de càsting amb més experiència de l’Estat espanyol, però sobretot a Catalunya. La seva participació des de fa molts anys en la tasca de proposar els repartiments d’actors i d’actrius en un [...]

Per Martí Peraferrer
Fotografies: Rafael Arocha

La Montserrat Salvador, nascuda l’any 1927, és una de les nostres grans actrius de referència. Filla d’exiliats republicans va desenvolupar part de la seva carrera professional fora de casa nostra. França, Argentina i Costa Rica han estat alguns dels països que l’han vist créixer com a actriu. Guardonada el 2003 amb la creu de Sant Jordi, podem dir que la Montserrat Salvador és part de la història viva del teatre català. D’altra banda, la Nausicaa Bonnín, nascuda al 1985 en un ambient molt teatral, forma part d’aquesta nova generació d’actrius i d’actors que treballen amb força i que lluiten aferrissadament per fer-se un lloc i un nom propi en el panorama teatral i cinematogràfic actual. Volíem posar cara a cara dues generacions molt diferents i escoltar què s’han de dir una a l’altra. L’Ateneu Barcelonès, símbol de la convivència entre el passat i el futur, ha estat el marc idoni per a una conversa, aquesta vegada, molt íntima i personal.

Redacció: Martí Peraferrer
Fotografies: Fabiola Llanos

Ja fa uns mesos Jordi Boixaderas, un dels actors més coneguts de l’escena catalana, publicava un escrit al Diari Avui (6-IV-2009) on expressava algunes reflexions personals sobre l’aparició sobtada del culte als subtítols enfront del desprestigi del doblatge de les pel·lícules estrangeres que s’estrenen a casa nostra. Volíem aprofundir en aquesta [...]

Tall de la gravació realitzada per Fabiola Llanos

Tall de la gravació realitzada per Li Zompantli.

Hem citat a la seu de l’aadpc la Sílvia Munt i el Joel Joan. Els hi hem demanat que
encetin aquestes Converses. Volem saber com valoren l’estat del cinema català avui des dels càrrecs que ocupen, al Consell de les Arts ella i com a president de l’Acadèmia ell. Sense oblidar les seves experiències en la direcció i com a actriu i actor respectivament. (Consell de redacció)

Redacció: Martí Peraferrer
Fotografies: Dani Lagartofernández