Per Martí Peraferrer
Fotografies: Amada Santos

Recolzat a la barra del curiós i “personal” bar, que s’anomena La Porta del Raval de Barcelona, espero amb calma aparent i observant cap al carrer l’arribada dels meus dos conversadors convocats. Per entre el marc de la porta, desfilen mil i una vides diferents, amb formes d’ulls diferents, colors de pells diferents, parlars diferents, problemes i il·lusions diferents; tots som diferents. Barcelona ja no és una sinó que són moltes, i totes dins un sentiment d’orgull ciutadà únic. Finalment, la nostra professió comença a fer el camí que un dia va iniciar aquesta ciutat: el camí de la multiculturalitat. La Marieta Sánchez i en Babou Cham ja porten molts anys navegant, com molts, en el mar sempre inestable i canviant de la professió actoral catalana. Ella va arribar de Cuba fa molts anys, amb una carrera d’actriu ja consolidada al seu país. Ell, gambià adolescent, va trepitjar per primera vegada Catalunya, per quedar-s’hi definitivament, i mentre creixia entre nosaltres, va ensopegar de gust amb les ganes de trepitjar escenaris. Volem que parlin de com viuen una actriu i un actor, la seva singularitat d’orígens i que comparteixin amb nosaltres el bo i dolent de tenir un color de pell diferent, en un món encara blanc monolític.

L’Amparo Moreno potser és una de les actrius més populars que tenim a casa nostra. En Sergi López és l’actor masculí català actualment més reconegut a França i trencant el malefici, també profeta a la seva terra. A primer cop d’ull podria semblar que aquests dos professionals de l’escena no tenen res en comú o que les seves trajectòries tenen uns objectius molt diferents. Res més allunyat de la realitat. A l’Amparo i el Sergi els uneix una mateixa visió de l’ofici. Una manera d’anar per la vida que els fa relativitzar els seus èxits i els seus fracassos. Tocar de peus a terra seria el seu lema i riure davant de les adversitats, la seva medecina. Aquesta conversa distesa, al xiringuito de l’Escribà de la Barceloneta, davant d’un mar mediterrani que ens empetiteix i ens posa al nostre lloc; ells parlen de les grandeses i de les misèries de la vida dels còmics, dels actors de raça, d’aquells que s’han fet a ells mateixos; de tot allò que fa que aquesta feina, la de comunicar, divertir, compartir, madurar i aprendre; en definitiva, la feina de viure dalt d’un escenari sigui el motor de les seves vivències.

Per Martí Peraferrer
Fotografies: Estrella Outeda

Abel Folk, Rosa Vergés, Ferran Audí, Sílvia Quer, Anna Sabater i Roger Gual debaten sobre la formació d’actors i actrius
Modera la taula rodona la directora de l’ENTREACTE, Tona Gusi.
Filmació: Mikio Tsunekawa
Edició i muntatge: Martí Peraferrer

Per Tona Gusi
Fotografies: Amada Santos
Continuant els debats i opinions del darrer número sobre  la formació d’actors i actrius, recollim la visió de directores i directors de teatre i cinema. Ho fem a través d’un article del reconegut director i gran coneixedor del teatre català, Esteve Polls, i d’ una Taula rodona amb sis convidats i [...]

La direcció de càsting i la direcció de realització, dues feines que van de la mà.

La Consol Tura és potser una de les directores de càsting amb més experiència de l’Estat espanyol, però sobretot a Catalunya. La seva participació des de fa molts anys en la tasca de proposar els repartiments d’actors i d’actrius en un [...]

Entrevista i redacció: Gemma Ruiz

Fotografies: Estrella Outeda

Ens asseiem a la biblioteca del Lliure, tota de fusta bona, fragant i… amenaçadora (els directors van entrant i se la miren, i jo m’imagino que s’imaginen que l’habitació és de les que podria ofegar-los amb les seves parets robustes només que algun dolent de pel·lícula premés el botó aquell perquè s’anés fent més petita, i més petita, i més petita…). En realitat, s’hi està molt confortable. L’Anna Aurich ens hi ha fet entrar amb el seu somriure de llum, no hi fa ni fred ni calor, no és ni massa petita ni massa gran, i té una taula llarga però humana, per mirar-nos als ulls, veure’ns les cares i parlar de teatre. Del teatre que totes aquestes senyores i senyors fan –amb més o menys assiduïtat– i desfan per dibuixar el rostre de la nostra cartellera. La nostra cartellera-orgull-èxit-modernor, exportable, premiable, pal de paller de l’alta cultura catalana i sinònim d’”en això sí que anem bé!”. Sí? Tant? Gens! Per a qui? Llegeixin, llegeixin…

Encara no hem premut rec a la gravadora i la Magda Puyo, sempre inquieta i directa, pregunta mig en broma mig no, si es parlarà clar en aquesta taula de debat, “perquè no surt mai el que de debò passa al nostre teatre, s’ha convingut que sí, sí, que tot va bé”, i fins i tot pronuncia la paraula “autocensura”, “que ens apliquem els directors els primers”, llença… La Carme Portacelli assenteix rotunda: “No som valents, cadascú defensa el seu tros i fa por cantar-les clares”. S’hi afegeix la llenguda i sense embuts Carol López: “Ja seria hora que anéssim de cara, que tanta por, tanta por, no és bona per a ningú, nefasta per a la professió, nefasta per al sector…”.

Amb el foc a la meitat i en ple ascens, l’Eli de l’Entreacte prem el rec, i elles –ells encara no han parlat– fan pausa. S’escuren la gola, es recol·loquen a la cadira i escolten la bandera de sortida del “Benvinguts, gràcies, comença la taula debat de directors i directores”.

S’esperen un guió de preguntes sobre l’estat de la qüestió, penso, i el tinc, a la banda esquerra, a l’altra, el cafè que l’Eli amablement ens subministra. Però no me’ls miraré els papers, és massa temptador no fer-los debatre sobre la censura/autocensura que voluntàriament han destapat només arrambar les cadires a la taula. No ho desaprofitarem, els dic, i em miren amb cara de repte, però em volen acompanyar. Es posen les ulleres, respiren l’ampolla d’oxigen i es capbussen dins la bassa d’oli del Teatre Català: Magda Puyo, Carme Portacelli, Carol López, Xavier Albertí, Robert Torres, Jordi Coca, Anna Sabaté i Joan Maria Gual.

Tall de la gravació realitzat per Fabiola Llanos.

Per Martí Peraferrer
Fotografies: Rafael Arocha

La Montserrat Salvador, nascuda l’any 1927, és una de les nostres grans actrius de referència. Filla d’exiliats republicans va desenvolupar part de la seva carrera professional fora de casa nostra. França, Argentina i Costa Rica han estat alguns dels països que l’han vist créixer com a actriu. Guardonada el 2003 amb la creu de Sant Jordi, podem dir que la Montserrat Salvador és part de la història viva del teatre català. D’altra banda, la Nausicaa Bonnín, nascuda al 1985 en un ambient molt teatral, forma part d’aquesta nova generació d’actrius i d’actors que treballen amb força i que lluiten aferrissadament per fer-se un lloc i un nom propi en el panorama teatral i cinematogràfic actual. Volíem posar cara a cara dues generacions molt diferents i escoltar què s’han de dir una a l’altra. L’Ateneu Barcelonès, símbol de la convivència entre el passat i el futur, ha estat el marc idoni per a una conversa, aquesta vegada, molt íntima i personal.

Redacció: Martí Peraferrer
Fotografies: Fabiola Llanos

Ja fa uns mesos Jordi Boixaderas, un dels actors més coneguts de l’escena catalana, publicava un escrit al Diari Avui (6-IV-2009) on expressava algunes reflexions personals sobre l’aparició sobtada del culte als subtítols enfront del desprestigi del doblatge de les pel·lícules estrangeres que s’estrenen a casa nostra. Volíem aprofundir en aquesta [...]