Entrevista i redacció: Gemma Ruiz
Fotografies: Estrella Outeda
Ens asseiem a la biblioteca del Lliure, tota de fusta bona, fragant i… amenaçadora (els directors van entrant i se la miren, i jo m’imagino que s’imaginen que l’habitació és de les que podria ofegar-los amb les seves parets robustes només que algun dolent de pel·lícula premés el botó aquell perquè s’anés fent més petita, i més petita, i més petita…). En realitat, s’hi està molt confortable. L’Anna Aurich ens hi ha fet entrar amb el seu somriure de llum, no hi fa ni fred ni calor, no és ni massa petita ni massa gran, i té una taula llarga però humana, per mirar-nos als ulls, veure’ns les cares i parlar de teatre. Del teatre que totes aquestes senyores i senyors fan –amb més o menys assiduïtat– i desfan per dibuixar el rostre de la nostra cartellera. La nostra cartellera-orgull-èxit-modernor, exportable, premiable, pal de paller de l’alta cultura catalana i sinònim d’”en això sí que anem bé!”. Sí? Tant? Gens! Per a qui? Llegeixin, llegeixin…
Encara no hem premut rec a la gravadora i la Magda Puyo, sempre inquieta i directa, pregunta mig en broma mig no, si es parlarà clar en aquesta taula de debat, “perquè no surt mai el que de debò passa al nostre teatre, s’ha convingut que sí, sí, que tot va bé”, i fins i tot pronuncia la paraula “autocensura”, “que ens apliquem els directors els primers”, llença… La Carme Portacelli assenteix rotunda: “No som valents, cadascú defensa el seu tros i fa por cantar-les clares”. S’hi afegeix la llenguda i sense embuts Carol López: “Ja seria hora que anéssim de cara, que tanta por, tanta por, no és bona per a ningú, nefasta per a la professió, nefasta per al sector…”.
Amb el foc a la meitat i en ple ascens, l’Eli de l’Entreacte prem el rec, i elles –ells encara no han parlat– fan pausa. S’escuren la gola, es recol·loquen a la cadira i escolten la bandera de sortida del “Benvinguts, gràcies, comença la taula debat de directors i directores”.
S’esperen un guió de preguntes sobre l’estat de la qüestió, penso, i el tinc, a la banda esquerra, a l’altra, el cafè que l’Eli amablement ens subministra. Però no me’ls miraré els papers, és massa temptador no fer-los debatre sobre la censura/autocensura que voluntàriament han destapat només arrambar les cadires a la taula. No ho desaprofitarem, els dic, i em miren amb cara de repte, però em volen acompanyar. Es posen les ulleres, respiren l’ampolla d’oxigen i es capbussen dins la bassa d’oli del Teatre Català: Magda Puyo, Carme Portacelli, Carol López, Xavier Albertí, Robert Torres, Jordi Coca, Anna Sabaté i Joan Maria Gual.
