Tarragona & Reus – Oriol Grau i Joan Negrié & Francesc Cerrö

Per Rosa Andreu
Fotografies: Mònica López i Li Zompantli

L’Oriol Grau i en Joan Negrié, dos intèrprets prou reconeguts i amb una dilatada dedicació a l’actuació. Integrants del grup Trono Villegas, ara formen part de l’equip responsable de la Sala Trono de Tarragona des de la seva inauguració.

R.A.: Com va ser el primer contacte amb el teatre i quin era el panorama teatral a Tarragona en aquell moment?

O.G.: Potser que aquesta la respongui jo que sóc més gran. Això va ser just al principi dels ajuntaments democràtics. L’Ajuntament socialista, que guanyà les eleccions, pensà en fer una escola de teatre a Tarragona. Va ser un punt de trobada per a la gent que vivíem aquí i que ens interessava aquest món i així es van començar a crear lligams entre nosaltres…

R.A.: Abans no hi havia res?

O.G.: Sí, hi havia el grup Atenea que és el grup de tota la vida que feien teatre de “tresillo” que se’n deia. No hi havia res més, no hi havia ni espai, ni teatre públic, per no haver-hi. Aleshores una colla d’amics vam muntar un grup per realitzar un encàrrec de l’Ajuntament que era un judici de Carnestoltes; ens vam dir Trono Villegas. A partir d’aquí, ens entenem com a grup i decidim tirar endavant. I fins avui! La cosa ha anat derivant fins a tenir una sala pròpia que és aquesta: la Sala Trono, per a 50 persones i amb companyia pròpia, una companyia ja professional. És a dir que, en vint anys, hem passat de ser un grup d’aficionats a una companyia professional.

R.A.: Han sortit altres grups des que es va crear l’escola de teatre?

O.G.: Sí, hi va haver, diguéssim, un boom de grups. Altres companyies, gent que sortia de l’escola, alguns comandats per a alguns professors…, per exemple, recordo l’època en què dirigien l’escola en Pere Sacristà i en Ramon Simó. En aquella època es va crear un companyia semiprofessional, de l’escola, dirigida per en Ramon Simó. Hi havia la Mercè Anglès, que ara és professional, el Pere Sacristà que també, jo també… I altre gent que no, que no s’hi van dedicar. Amb tot, ja hi havia voluntat de crear companyies professionals aquí a Tarragona, però eren de poca volada. No hi havia projecte de futur i la gent érem tots molt joves i de cop i volta algú se n’anava a París amb en Lecoq a estudiar, d’altres a una altra banda i ens disgregàvem molt. Tampoc hi havia demanda. Els bolos te’ls havies de treballar un a un… De fet, la companyia de la Sala Trono encara se’ls treballa d’un a un… Vull dir que no hi ha una xarxa establerta, còmoda, que tu t’hi apuntes i, de sobte, tens vint bolos. Que és el que hauria de ser, oi? Doncs, no.

R.A.: En aquests anys, ha millorat la situació?

O.G.: Pel que fa a la formació no ha millorat gens. L’escola de teatre va tancar… Sort que en va sortir tot de gent interessada, però va tancar i no hi ha hagut cap alternativa en aquest aspecte. Tota la resta han estat iniciatives privades.

J. N.: A escala institucional ha millorat una mica perquè hi ha hagut les “famoses” llistes de la Generalitat i de les Diputacions que han subvencionat els ajuntaments perquè puguin sortir de gira espectacles que, en principi, no podrien fer-ho pel cost que representen… En aquest sentit, sí que ha millorat.

R.A.: Creieu que el tracte que rebeu per part de les administracions, que normalment tenen seu a Barcelona, és el mateix que reben d’altres companyies de Barcelona?

J. N.: No he fet comparacions amb d’altres companyies, però el que sí que sé és que des de Barcelona ens tenen amb bona consideració. La feina que fem des de la Sala Trono està molt ben considerada. Sí que tenim portes obertes, tenim tracte directe, tenim diàleg amb gent de l’ICIC que ens faciliten una mica la feina i les opcions per poder tirar endavant tant en l’àmbit de subvencions com de suport.

R.A.: I el diàleg tan tibant, de vegades, Reus-Tarragona (riures)…, es dóna també a escala teatral? O aquesta tibantor és una fal·làcia i hi ha un diàleg fluid?

O.G.: En l’àmbit institucional tinc entès que no, que no hi ha diàleg i això que són del mateix partit… En el particular, sí. El Joan i jo hem fet lectures dramatitzades a Reus. Gent de Reus ha vingut a fer coses aquí… Hi ha una certa relació però tampoc molt freqüent i podria ser més fructífera.

J. N.: El CAER ha coproduït amb el Nacional, amb el Lliure…, però amb naltros, tot i que n’hem parlat, no hi ha hagut cap coproducció, cap ajuda… I això sí que ho critico. El teatre professional del Camp de Tarragona està centralitzat a Reus, però ara ja som més gent que està treballant al Camp de Tarragona, no només el CAER, i que ens podríem unir o col·laborar o donar-nos suport…

R.A.: Així doncs, des de la Sala Trono hi ha voluntat de coproduir?

O.G.: Sí. De fet, ja ho hem fet: hem coproduït amb la Sala Beckett i un espectacle de dansa.

J. N.: Aquí a Tarragona, per manca de tradició, no hi ha professionals amb qui poder coproduir, tots marxen, més ben dit, marxem!

R.A.: La sensació continua essent que a Barcelona és on es cou tot?

J. N.: Sí. De fet, una de les voluntats de la Sala Trono és descentralitzar un mica i demostrar que, des de fora de Barcelona, es pot produir teatre de qualitat, professional, estrenar-lo aquí i que vinguin crítics i periodistes, com ha passat ara amb L’impossible, el darrer muntatge de la Sala Trono.

R.A.: Com veieu el futur teatral a Digna? Tinc entès que un antic cinema es convertirà en teatre…

O.G.: Sí, serà un espai nou, tampoc gaire gran, tindrà 700 i escaig localitats i una concepció de teatre a la italiana. Serà un teatre de concepció clàssica, un teatre burgès, amb un vestíbul enorme per fer-hi vida social… Però bé, com a mínim, serà un altre espai. Ara a més del Metropol, tindrem el Teatre Tarragona.

J. N.: Tindrà el vestíbul més gran que el Teatro Real de Madrid i dius: Per què? Fes un cafè teatre a l’entrada que obri cada nit, amb un barra i que hi hagi golfes, cabaret, monologuistes… Doncs mira, no hi ha cap tipus de sala polivalent, no hi ha diferents espais… Tindrem un teatre una mica més gran i amb més infraestructura que el que ja tenim.

R.A.: I pel que fa a la Sala Trono?

O.G.: Tenim més amics-socis de la sala i públic fidel que no pas cadires. Això ens fa plantejar-nos d’ampliar i ja hem tingut converses i hem presentat el projecte d’una sala polivalent a l’Ajuntament, però això… va molt lent.

R.A.: Sabeu si l’Administració duu a terme alguna mena de política teatral? Programació d’infantils a l’escoles, ajuts, representacions subvencionades per als estudiants… Alguna cosa que generi nou públic?

O.G.: No. No hi ha res. Nosaltres tenim voluntat de captar públic jove, molt jove, fins i tot infantil amb un projecte de futur immediat, però de moment és un projecte.

L’autor i director Francesc Cerrö és un dels components de la comissió de programació del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) que, després de l’etapa de la direcció de Ferran Madico, programa el Teatre Fortuny i el Bartrina, els dos espais emblemàtics de la ciutat.

R.A.: Com recordes tu la situació teatral en el moment en què et comences a interessar per aquest món?

F.C.: El meu primer contacte, als tres anys, va ser amb els Pastorets del Cercle Catòlic. Un oncle meu m’hi portava i, no et pensis, em van donar frase i tot! És clar que la vaig anar repetint fins que em van fer fora de l’escenari. Com que la gent reia…!

R.A.: I de la situació teatral, te’n recordes?

F.C.: De quan tenia tres anys, no. El que sí que recordo és el Fortuny funcionant abans de la reinauguració i del Bartrina, també; les rivalitats entre les companyies “La Vitxeta” i “Brevium teatre”. També hi havia els de Santa Llúcia i també es feien sarsueles i teatre a La Salle… Tots eren grups amateurs, que no vol dir que de tant en tant no es fes alguna producció que podia transcendir. Jo pertanyia als “Brevium”. Havies d’anar pujant graons de mica en mica… Al final em van donar un paper! Jo penso que més per veterania que no pas per mèrits propis, però de tot se n’aprèn!

R.A.: Estem parlant dels anys…?

F.C.: 1982-84. Em marevellava veure la gent gran assajant. Gaudia tant! Però després, allò que et ve l’edat del “pavo”, les vergonyes i encara que, com espectador mai he deixat d’anar al teatre sí que vaig deixar de participar-hi directament. Al cap d’uns anys, m’hi torno a posar, però no sé perquè se’m “creuen els cables” i faig un curs amb en Lluís Graells i amb la Mercè Puy d’interpretació, i em va picar el “bitxo”. Però, per qüestions d’atzar, em vaig posar a dirigir i a poc a poc me’n vaig adonar que dirigint, també, podia donar el meu punt de vista. El director, per a mi, era un “actor” més. Tot això va ser dins el món del teatre amateur. Tot i que, “La Vitxeta” era una mica l’avantguarda del teatre al Camp de Tarragona, amb muntatges pseudoprofessionals.

R.A.: Com apareix el CAER?

F.C.: Gràcies a tot aquest magma. Penso que el CAER és el fruit de tants anys de companyies de teatre amateurs, paraprofessionals, protoprofessionals…, com li vulguis dir. Dels que en van sortir gent com en Lluís Pascual, en Pere Sacristà, en David Bagès, etc. A partir d’un determinat moment es pren consciència d’aquesta realitat teatral: grups amb continuïtat i amb seu estable (Fortuny, Bartrina i d’altres); Barcelona és una realitat, en aquell temps, més aviat llunyana. I amb una voluntat de descentralització es crea el CAER. El CAER agafa la realitat teatral de Reus i la dota d’un àmbit professional.

R.A.: A mi, que estic al marge de la suposada “rivalitat” Reus-Tarragona, se’m fa estrany que no es comptés amb el potencial de Tarragona. És cert que han trigat més a tenir espais, però el caldo de cultiu dels grups paraprofessionals s’ha cuit parel·lament al de Reus. Tenint la mateixa voluntat, per què no es fa un CAECT (Centre d’Arts Escèniques del Camp de Tarragona) o, fins i tot, coproduccions?

F.C.: Sí que hi ha hagut algun episodi de col·laboració.

R.A.: No massa. A Tarragona hi ha la sensació que no hi ha hagut “entente” a l’hora de proposar coproduccions…

F.C.: Estic segur que s’ha degut més a fets conjunturals que no pas a la no voluntat. Al revés. Individualment, penso que tot el que sigui sumar sempre interessa. Quan diem Centre d’Arts Escèniques de Reus, jo crec que és més una marca que no pas una delimitació, una frontera. Què és? El Centre d’Arts Escèniques de Reus, del Camp de Tarragona. En tot cas el que és important és que tenim un Centre d’Arts Escèniques. La ubicació, a què ha de respondre? A una solució administrativa? O a una solució, en aquest cas pragmàtica, que és: anem a buscar-ho al lloc on tenen més teatres? Però que no vol dir Tarragona per un costat i naltros per un altre, al revés!

R.A.: Hi ha prou públic per fer temporada a Reus amb produccions de gent del Camp de Tarragona o us veieu abocats a fer coproduccions amb Barcelona perquè d’alguna manera…

F.C.: Penso que hi ha una mica de tot aquí. Ara per ara, a dia d’avui, fer una producció, com es fa a Barcelona, una temporada de quatre setmanes, és impensable. Per això es busquen coproduccions… Però això no treu aquestes mini temporades que fa el CAER o que pot fer la Sala Trono de Tarragona, allò de: tres dies durant dues setmanes o tres. De vegades, potser és millor fer menys i aprofitar-ho que postergar-ho en el temps amb la sala mig buida. De vegades la coproducció no només és bona per aprofitar els recursos sinó també que dónes a conèixer la marca. I les connotacions geogràfiques: vas a posar, una mica, “una pica en Flandes”.

R.A.: La manca de públic no és també una qüestió educacional? Hi ha molta gent de comarques que es desplaça a Barcelona, a Salt i a Girona pel festival Temporada Alta…
Fa falta alguna empenta perquè Tarragona i Lleida, si fos el cas, acabin de consolidar-se amb autonomia?

F.C.: Sí. Però per altra banda, em pregunto: Per què la gent s’estima més anar a Barcelona a veure un muntatge que es programarà a Tarragona o a Reus al cap de poc temps? Pot ser que sigui per tradició… Allò que vas a Barcelona i aprofites el dia…

R.A.: O per complex de provincianisme…

F.C.: Voldria creure que estem en un punt que això ja ho hem superat. Ara bé, si poc a poc es va apropant més el teatre com un fet habitual, podrem vèncer.

R.A.: Heu demanat als estaments oficials, les administracions que facin alguna cosa, en l’àmbit educacional, per fomentar futurs espectadors o futurs treballadors del teatre: fent activitats extraescolars o pròpies de l’escola, fent visites periòdiques al teatre…

F.C.: Se n’ha fet i se n’està fent. El CAER és una institució molt jove que està començant a caminar. Cinc anys són molt pocs. Poc a poc ha d’anar desenvolupant totes aquestes tasques de pedagogia dels nous llenguatges, perquè se n’ha de fer. En aquest cas el circ, el teatre corporal, la dansa…

R.A.: Home, amb el circ heu estat força capdavanters…

F.C.: Sí. I ho volem seguir sent, però estem en una societat constantment canviant perquè els llenguatges també viuen un canvi constant!

R.A.: Hi ha sales preparades per poder expressar-hi aquests nous llenguatges?

F.C.: No, el Fortuny i el Bartrina tenen una història i un equipament determinat. Són sales que responen a uns criteris clàssics (a la italiana), però que, poc a poc, estan fent l’esforç per modificar-se. Poc a poc… Però estem fent l’esforç.