Dues generacions cara a cara: Montserrat Salvador & Nausicaa Bonnín

Per Martí Peraferrer
Fotografies: Rafael Arocha

La Montserrat Salvador, nascuda l’any 1927, és una de les nostres grans actrius de referència. Filla d’exiliats republicans va desenvolupar part de la seva carrera professional fora de casa nostra. França, Argentina i Costa Rica han estat alguns dels països que l’han vist créixer com a actriu. Guardonada el 2003 amb la creu de Sant Jordi, podem dir que la Montserrat Salvador és part de la història viva del teatre català. D’altra banda, la Nausicaa Bonnín, nascuda al 1985 en un ambient molt teatral, forma part d’aquesta nova generació d’actrius i d’actors que treballen amb força i que lluiten aferrissadament per fer-se un lloc i un nom propi en el panorama teatral i cinematogràfic actual. Volíem posar cara a cara dues generacions molt diferents i escoltar què s’han de dir una a l’altra. L’Ateneu Barcelonès, símbol de la convivència entre el passat i el futur, ha estat el marc idoni per a una conversa, aquesta vegada, molt íntima i personal.

M.S.: (Mira la Nausicaa i es fa un llarg silenci) Vosaltres ho teniu bé ara. (Silenci) Nosaltres ho teníem mes fumut quan vàrem començar. No teníem cap dia de descans. Fèiem doble funció i a més a més n’assajàvem una altra per si queia la funció que estàvem fent en aquell moment. Els sous eren més reduïts, és clar, però realment ho fèiem perquè ens agradava el teatre perquè sinó hagués estat una esclavitud terrible.

N.B.: Però ara tot això ha canviat molt. No sé si és qüestió d’energia, però ara seria impensable fer tres funcions en un dia i estar-ne assajant una altra…

M.S.: (Riu) No…, però mira… Jo vaig fer tres Troianes en un dia, però aleshores vaig acabar al llit…

N.B.: Llavors on està la diferència? Per què ara no es pot fer això, a part de qüestions sindicals? Per què ara som més emocionals i abans es feia un teatre menys compromès amb les emocions i que desgastava menys?

M.S.: Jo crec que no és això… Té una explicació més senzilla… Ara la feina s’ha diversificat més… Ara pots fer teatre, cinema, televisió, doblatge i d’altres projectes més personals…

N.B.: Però tampoc pel que fa a energia es podria portar ara el ritme de tres funcions diàries.

M.S.: Dona…, depèn de quin tipus d’obra sigui. Si era una funció que t’exigia molt, fer tres representacions seguides ja era morir-te… Ara… si ho fas com si fossis una màquina, fins hi tot en podries fer quatre i cinc (riuen), però si hi poses cor… Que per mi és el que hi has de posar, tres funcions era massa.

N.B.: Però tu creus que ha canviat molt la manera d’interpretar d’abans amb la d’ara?

M.S.: Jo crec que la línia és la mateixa, però potser més enriquida. Enriquida per la vida, per les coses que et passen i que t’han passat, per les alegries, pels disgustos, tot això enriqueix. Abans potser s’anava més per feina… Ara es busca més el sentit de cada cosa.

N.B.: Però a tu què t’agrada més fer dalt d’un escenari?

M.S.: Al principi de la meva carrera m’agradaven més els drames i les tragèdies. Era una “entrega” total i al final sempre acabava malalta al llit, ja t’ho he dit. Era com una teràpia…, em buidava… Però ara que sóc gran i m’han passat més coses, ara la comèdia em fa gràcia…, em ve mes de gust.

N.B.: A mi em sembla que la comèdia és més difícil… Jo sóc incapaç de fer de clown…

M.S.: Has de superar la vergonya. A Buenos Aires, fa molts anys, en Pepe Cebrián, un director famós em va dir: “A tu et fa vergonya fer riure a la gent, però guarda la vergonya per si un dia ho fas malament”.

N.B.: Perdona que torni al tema de la interpretació, però jo tinc la sensació que abans es buscava més la identitat teatral i que ara cada cop més, dins del teatre, es busca una interpretació més cinematogràfica: la naturalitat, la veritat, tot és més a curta distància. Jo tinc la sensació que abans el teatre era més teatral, no sé si m’explico, i a ningú li desagradava aquesta manera d’enfocar les obres.

M.S.: Tens raó, però a mi tanta teatralitat no m’ha agradat mai… A més a més, l’Esteve Polls, que va ser el primer director que em va dirigir, no permetia mai que ens passéssim de rosca. Però sí que és cert que abans, quan feies cinema i venies del teatre et deien: “No, no, no… No tan teatral, no cridi tant… No mogui tant els braços…”. Però jo això sempre ho he tingut clar. Un actor amb experiència ho sap que s’ha de canviar el xip.

N.B.: En el cinema sempre menys és mes, no?

M.S.: Estic parlant massa… no et deixo dir res… (Riuen)

N.B.: No… És que sóc dona de poques paraules.

M.S.: Ara tu explica’m coses… Quants anys fa que vas començar?

N.B.: Jo la primera cosa que vaig fer en teatre tenia vuit anys. Al teatre Malic, que ara ja no existeix.

M.S.: Ai sí! El Malic… Hi ha tants teatres que han desaparegut per sempre…

N.B.: Es deia Cartes a Nenes i ho dirigia el meu pare, l’Herman; un muntatge basat en unes cartes de Lewys Carroll. I des de llavors fins ara… Dels 8 als 24.

M.S.: Recordo especialment l’obra Nausicaa, on vàrem treballar juntes…, al Grec de no sé quin any, sóc terrible per recordar les dates. Tu ho recordes?

N.B.: I tant….

M.S.: (Un silenci llarg) Quins ulls més bonics que tens… Són increïbles…

N. B.: (Riu) Venen de fàbrica… El que passa que els ulls en teatre no serveixen, potser en sales petites, quan tens la gent més a prop…

M.S.: Sí! Sí que serveixen… L’expressió dels ulls acompanya l’expressió de la cara i tot suma.

N.B.: Tu on vas estudiar?

M.S.: Vaig començar aquí a la vora… A prop d’on estem ara… Com es diu… Ai, com es nota l’edat! Ara no me’n recordo. Saps? Cada vegada més les neurones em surten a passejar… (Riuen) A Sant Lluc, al centre Dramàtic de Sant Lluc, però no vaig acabar de fer els primer anys, de seguida em van enganxar per treballar. Vaig tenir sort. Em varen fer el carnet i…

N.B.: (La talla) Quin carnet?

M.S.: Sí… Havies de passar primer un temps fins que et consideressin professional. El carnet era de Teatro, Circo y Variedades.

N.B.: No ho sabia… Doncs ara em sembla que en el règim de la Seguretat Social els actors estem dins la categoria d’artistes i toreros.

M.S.: De veritat? Veus… Doncs això jo no ho sabia… Jo amb el tema paperassa no m’he aclarit mai.

N.B.: Jo poc… Però com que s’han de fer…

M.S.: I com et va la tele? Nosaltres no vàrem coincidir a la sèrie que estàs fent ara. (Estan parlant de la sèrie de TV3, ‘El cor de la ciutat’) Tu et vares incorporar un temps més tard que jo en sortís…

N.B.: Sí. De fet, jo considero que la meva opció seriosa d’actriu va començar a la tele. El que més em va sorprendre és la rapidesa en què has de trobar les pautes per interpretar mínimament un personatge.

M.S.: Depèn molt dels realitzadors. Això ha passat tota la vida…

N.B.: Jo he après molt a la tele. Tenir seguretat davant de les càmeres, de trobar el recurs ràpid, de saber el que et funciona a tu i el que no et funciona…

M.S.: Jo penso que la tele ha estat un bon trampolí per a un bon grapat de gent jove que potser sense aquest mitjà us hagués costat més sortir a la llum… Sortir a l’escenari.

N.B.: (La talla) I a la típica pregunta que sempre ens fan: Teatre, cinema o tele? Tu què respons?

M.S.: (Taxativa) TEATRE! I et diré una cosa que no sé perquè ara em ve al cap… Jo sempre que he fet teatre no he vist mai el públic. No veig ningú. Em fico tant a dins del personatge que no veig res… El teatre és màgic… El que passa és que la televisió és terrible… S’ho menja tot. Però com el teatre no hi ha res.

N.B.: Sí, però vosaltres vàreu viure una època molt bona on les companyies teatrals eren sòlides i duraven molt… Ara tot això s’ha diluït molt i tots el projectes són molt individuals.

M.S.: Sí, és cert… Això la gent més jove ja no ho ha viscut ni ho ha vist… Abans una mateixa companyia podia durar anys. La feina s’ha diversificat i personalment crec que s’ha perdut l’amor romàntic cap a l’ofici teatral.

N.B.: Jo tinc la sensació que els actors ens estem convertint en funcionaris.

M.S.: Sí, tens raó.

N.B.: Jo ho comparo amb els records que tinc de fa mes de quinze anys, amb l’ambient que es vivia a casa i el teatre que feia el meu pare… De quinze anys fins ara tot això ha canviat molt. Abans jo veia que hi havia una sensació d’unió entre els actors d’una companyia i que tots sentien el projecte com a seu. Del primer a l’últim. Hi havia una força comuna, un objectiu comú. Ara cadascun de nosaltres anem a l’assaig, fem la nostra feina i marxem. El teatre ha deixat de ser invasiu, s’ha perdut aquesta energia “teatrera”.

M.S.: Nosaltres abans dèiem que dedicar-te al teatre era com un sacerdoci. Perquè ho feies perquè ho senties profundament, i tot i que sempre els diners es necessitaven, la qüestió monetària passava a ser relativa. Primer era aconseguir el paper…, ja després el sou podia ser millor o pitjor, però treballar ens feia feliços.

N.B.: Ara potser s’han canviat els papers… Ara la gent pensa que en aquest ofici tothom es fa ric….

M.S.: (Silenci. Algun record li travessa el pensament. Canvia radicalment de tema o potser perque sap que la Nausicaa és francesa per part de mare) També vaig fer teatre a França. Jo me’n vaig anar a França amb 10 anys i en vaig tornar amb 25.

N.B.: Què dius? No ho sabia això…

M.S.: Sí… El meu pare era un republicà. Director del Diari de Tarragona. Va estar exiliat. La meva mare el va voler seguir i, per tant, el meu germà i jo vàrem deixar Catalunya. M’estimo França amb delit. No he trobat mai cap francès que m’hagi fet un lleig i si he trobat algú que em perdés el respecte no era francès (riuen).

N.B.: Se’ls ha d’entendre… Tenen una altra concepció de l’educació. Nosaltres som molt mediterranis… Jo sempre he volgut anar a fora, sortir del panorama d’aquí, agafar perspectiva i entrar en un altre cercle…

M.S.: Jo he tingut la sort de viatjar molt. A l’actor l’enriqueix molt l’experiència. Tot queda en el subconscient, tot serveix, les coses bones i dolentes… I al final sempre utilitzes les coses de la teva vida per crear un personatge. Jo no sóc de mètode… Ho confesso humilment, però no sóc del mètode.

N.B.: (Riu tímidament) Jo tampoc… També ho confesso humilment.

M.S.: Tant si és comèdia, com drama i en la tragèdia encara més, m’haig de sentir el personatge.

N.B.: Però com hi arribes fins al personatge?

M.S.: No hi ha secrets… Si el text està ben escrit ja et dóna moltes coses. Has de saber llegir entre línies. El personatge està amagat allà, darrere de les paraules escrites, només l’has de reconèixer.

N.B.: Però per treballar així t’has de relaxar molt… A vegades els actors som molt mentals: ho volem entendre tot i potser ens hem de deixar anar més per les intuïcions….

M.S.: Em surt sense pensar… Si no em comunico amb el personatge no m’hi trobo còmode fent aquell paper. Aquí també hi té un paper important el director. Si sap el que vol i sap dirigir aprens moltíssim; i jo sé per qui parlo… (S’emociona una mica, parlant del seu marit). Amb 86 anys té la mateixa il·lusió que quan va començar. I quan no té un projecte es posa malalt.

N.B.: Jo també en conec un altre d’aquests…

M.S.: Quan el truquen i li diuen una cosa que li agrada, els 86 anys desapareixen… (Talla). Però va… No hem vingut aquí a conversar de les nostres famílies… (Riuen)

N.B.: Bé… És el factor vocacional. En aquest ofici hi ha gent que ho fa com una professió i d’altres que ho tenen com una vocació. Jo crec que aquí hi ha el secret de la gran diferència. Si això viu de tu o tu vius d’això. Jo ja m’entenc…

M.S.: Viure només del teatre és molt difícil.

N.B.: Però abans també era igual de difícil com ara?

M.S.: No… Primer que tot era més barat. Els muntatges no costaven tants diners.
I si l’obra no sortia bé potser no cobraves, però t’ho compensaven al següent muntatge. Tot era més casolà….

N.B.: Això que expliques no té res a veure amb la situació actual. Si realment fos una professió vocacional potser no aniríem tant darrere de la compensació econòmica.

M.S.: Sí… Tens raó… Però has de pensar que ara la vida és molt més cara que abans…

N.B.: Però em sembla molt curiós que abans, guanyant menys, hi pogués haver més gent que vivia del teatre… Ara si no fas tres coses alhora no te’n surts….

M.S.: El teatre ha canviat perquè la societat ha canviat també… Una cosa no es pot deslligar de l’altra. Jo també vaig combinar la feina d’actriu amb la feina d’intèrpret de francès, i també m’agradava molt anar a esquiar… (Riu)

N.B.: Ara potser hi ha més actors que es formen que no pas treballen…

M.S.: Bé, el que també passa és que potser actualment hi ha dins el teatre com una mena de nepotisme. No sé si aquesta és la paraula encertada, no sóc acadèmica, però amb això vull dir que hi ha un grup d’actors i d’actrius que sempre treballen en algun teatre i d’altres que tenint els mateixos valors professionals no els criden mai, i això no és just. Sobretot en teatres subvencionats que haurien de servir per a tothom. Un empresari privat pot fer el que vulgui, però quan són diners públics haurien de repartir les oportunitats, no dic a qualsevol, pero sí a gent que ha demostrat amb escreix les seves qualitats, gent que es mereix tenir la oportunitat de fer una obra important, en un teatre important amb un director important.

N.B.: Ara tot depèn de tantes coses que treballar s’ha tornat molt complicat. Una cosa tan senzilla com és el fet teatral s’ha convertit en una suma de factors que fan molt difícil la seva execució normalitzada.

M.S.: A vegades t’enrabies. Jo de fet estic mig a fora… Són 81 anys i assumeixo que no puc fer coses que potser encara m’agradaria fer. Sé que hi ha un munt d’obres que ja no les puc fer perquè no tinc la força física necessària per aguantar-les. Ara ja veig les coses des de la barrera.

N.B.: Sí, però potser tens una perspectiva que els altres no tenim. Potser ens oblidem que l’edat és un valor en lloc de ser una nosa. Jo tinc una sensació estranya en aquest últim any que he passat. Tot ha anat tan ràpid… M’han passat tantes coses maques, que a vegades tens la sensació que no ho gaudeixes prou; que et buides molt, però que t’omples poc. Potser ara me n’adono que és millor fer una cosa i viure-la intensament en tots els sentits que no pas fer-ne deu, però anar angoixada tot el temps. Potser la gent de la nostra generació tenim una ambició desmesurada. Ho volem fer tot i ens volem menjar el món en dos dies…

M.S.: Però jo us entenc, perquè en aquesta feina no saps demà què passarà i, per tant, has d’agafar les coses com et vénen… A vegades totes de cop i a vegades massa distanciades. Jo vaig arribar a estar un període de gairebé sis anys sense fer res aquí a Barcelona… em pensava que ja s’havien oblidat de mi.

N.B.: Potser nosaltres dues tenim una cosa en comú i és que hem viscut en un ambient on feina i família estava tot barrejat. Jo de petita he dormit en molts camerins i no sé fins a quin punt això és bo o dolent. Jo he tingut èpoques de tot….

M.S.: A mi la meva mare o el meu pare em venien a buscar cada dia al teatre per acompanyar-me a casa. I ja tenia 24 o 25 anys. Jo no vaig començar tan joveneta com tu. Sempre he estat una actriu molt discreta… No m’agrada la gent que es fa veure massa. El teatre a l’escenari… A la vida real m’ha agradat sempre ser una persona molt normal.

N.B.: Jo crec que en aquesta feina has de ser una persona estable emocionalment. A vegades m’he sentit insegura, però quan vius algun d’aquests moments màgics que té el teatre, te n’adones que paga la pena de passar per aquestes inseguretats. De totes maneres he de dir que per ara no és una professió que m’hagi fet patir molt… A vegades és qüestió de sort…

M.S.: …I també que ho fas molt bé (Riuen) Jo ara et miro i t’envejo la joventut. M’agradaria tornar a ser jove com tu, però amb tot el que sé i he après fins ara. A mi la meva timidesa m’ha perjudicat molt… Però si tornés a començar potser aprendria a vendre’m millor.

N.B.: Jo t’envejo sanament l’època de lluita i de compromís que vares viure amb el teatre. Ara tot és massa buit d’ideals… No sé… Potser també ho hem mitificat tot… Però t’envejo aquest esperit de família teatral, d’aventures teatrals compartides i que ara trobo que no hi ha…

M.S.: (La Montserrat l’observa amb un somriure als llavis i com si tornéssim al principi de la conversa. Canvia sobtadament de tema) Quins ulls tan macos que tens… Et puc dir uns versets en francès? És una poesia que vaig escriure quan va morir en Gérard Philipe… Tenia uns ulls preciosos també… Se’m va ocórrer a Buenos Aires, quan jo era molt jove…

(La Montserrat es posa a recitar en un francès impecable, amb una elegància i una senzillesa com només les grans actrius poden fer.)

De quel coleur son tes yeux… bleu, marron, verd?

(La Nausicaa escolta emocionada i embadalida, com ha fet durant gairebé tota la conversa. Perquè com ja es preveia en aquest encontre, no hi ha cap qualitat de la joventut que superi o enfosqueixi la deliciosa i necessària veu de l’experiència.)