Jordi Bordes

La valuosa ajuda per potenciar les gires arriba a un mercat ja massa desequilibrat per la capacitat econòmica dels productors.

El panorama de les gires a Catalunya s’ha de tractar amb una mirada polièdrica. La realitat cultural als municipis és desoladora quan, per culpa de la crisi, les retallades a les partides de contractacions de les regidories de cultura d’aquest 2009 (i previsiblement també del 2010) són del 30 al 40% respecte al 2008, segons calcula Josep Domènech de Bitò Produccions. D’altra banda, la dinàmica dels creadors escènics està en contínua ebullició: intenten lligar la gira (per a ells, indispensable) just després de la temporada per garantir que no calgui fer canvis al repartiment.  La política de la Direcció General de Cooperació Cultural del Departament de Cultura de potenciar les gires és un baló d’oxigen, ja que ha creat una comissió assessora que selecciona les millors propostes de teatre, dansa i circ, així com d’arts visuals, música i espectacles familiars i finança part del caixet a les programacions de pagament dels ajuntaments. Les programacions municipals es beneficien, indubtablement, de la iniciativa de la Generalitat. Però arriba tard –segons les companyies–, perquè el catàleg es fa públic mesos després d’haver estrenat, i encara de manera insuficient, com consideren els productors privats. Cal aconseguir que les “vitamines” per a què els ajuntaments contractin les companyies, famèliques de gira, arribin a temps.

La voluntat del cicle de “Cultura en Gira” és òptima perquè pretén rendibilitzar més les produccions escèniques i al mateix temps aproximar la cultura a tots els habitants del territori. El programa, que no ha fet més que créixer (de 555 ajudes el 2007, a 1.089 el 2009), encara està en construcció. Una de les futures aplicacions serà facilitar als programadors totes les obres presentades, també les no seleccionades. Inicialment, entraven també les produccions de teatres públics que ara s’han vetat.

“Cultura en Gira” ha d’acabar amb el cercle viciós dels darrers temps. Els autors i autores, directors i directores o actors i actrius que s’aventuren a preparar un muntatge reben ajudes per a l’estrena, però això no els dóna temps de lligar una temporada pels teatres del territori, com passava fa una dècada amb les companyies de l’època. La creació, afortunadament, no ha fet més que multiplicar-se, però l’espai on es poden representar s’ha mantingut, si no és que s’ha reduït.

El model de la Generalitat s’inspira en el treball que la Diputació de Barcelona fa des de ja fa una dècada, l’Oficina de la Difusió Artística (ODA). Els espectacles que volen girar es presenten en unes convocatòries i un jurat valora les peces més interessants i les incorpora en una borsa. Els programadors municipals saben que si programen aquells muntatges, la Diputació finança part de la representació i que són de qualitat. A “Cultura en Gira” el percentatge d’estalvi varia segons un criteri que és revisat per la comissió assessora.

Els programadors municipals tenen la difícil labor de programar a gust dels seus espectadors i de conciliar-ho amb cessions d’espai per a les representacions amateurs (o no) del mateix municipi. D’altra banda, cal ser una empresa productora potent per oferir un espectacle en gira tota la temporada. Tant és així que, cada cop més, les programacions municipals es van clonificant. Aquesta poca variació permet l’èxit de les produccions més afortunades, però la gana de la immensa majoria. Domènech, de Bitò, constata que “hi ha una gran desproporció entre l’oferta i la demanda: hi ha moltes més companyies amb necessitat de fer gira que funcions programen els ajuntaments”.

El Teatre Lliure va signar la temporada passada un nou contracte programa on es comprometia, com fa el Teatre Nacional de Catalunya, a tenir major presència per les comarques. El que és un valuós compromís perquè tothom gaudeixi d’uns espectacles finançats amb diner públic pot fer encara més la pols als que van entrant a la borsa de “Cultura en Gira”. Només cal recordar l’anul·lació de la gira de Dagoll Dagom per dur el seu musical Boscos endins per Catalunya. El TNC, que fa quatre anys va signar un acord particular amb les quatre diputacions similar a l’ODA, oferia la gran aposta La plaça del Diamant amb caixet d’una producció mitjana. La temporada passada, Dagoll Dagom va retornar a la Sala Gran del TNC. Ho va fer amb una valenta i lluïda lectura d’Aloma de Mercè Rodoreda. Era una coproducció del TNC.

Gràcies al suport de “Cultura en Gira” la peça va aconseguir una vintena de representacions. D’altra banda, amb uns preus que doblen la resta, estava condemnada a acomiadar-se a Barcelona mateix.

El teatre necessita d’una certa professionalització. Pràcticament desapareguts els representants que ofereixen espectacles a la programació convencional, algunes veus com la del president de Focus, Daniel Martínez, recomana que les gestions dels teatres municipals siguin mixtes. Aquesta fórmula, que permetria una millor rendibilització de l’espai (es poden intercanviar funcions per assaigs o construcció d’escenografia, per exemple), té el perill que el peix gros acabi acaparant-ho tot. Focus ja és major d’edat i, tot i que lamenta públicament haver-se quedat pràcticament com l’única referència de l’empresa privada teatral catalana (que ara ja ha extès negoci a escala estatal), el cert és que el seu repertori abraça els possibles gustos teatrals (des del risc amb peces del Romea o la Villarroel) amb peces més mediàtiques (produccions del Teatre Goya) o comercials (Condal). Davant d’aquesta oferta, difícilment pot competir, el grup que tot just ha aconseguit fer una estrena en una sala alternativa arriscant temps i diners propis.

Esteve Polls, un veterà en l’escena catalana del darrer mig segle, sempre critica aquesta dependència del teatre amb les administracions. Les ajudes han possibilitat algun tipus de producció arriscada però han pervertit, en bona mesura, el tradicional mercat català, denuncia. Abans s’estabilitzaven les companyies amb un repartiment fix per temporada i només variaven el cartell si veien que perillava la recaptació. Aquesta fórmula, que podria semblar excessivament comercial, va permetre muntatges d’autors com Salvador Espriu, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra…

Varietat de disciplines

L’oferta principal de “Cultura en Gira” és la teatral. Al catàleg d’aquest semestre es van destacar 20 propostes. Inventari de Marcel Gros va lligar una gira de 30 bolos; Hamlet, de La Perla29, 23 funcions; Reprís de Teatre Mòbil, 22 actuacions; Somnis d’Alícia, de Teatre Nu, 20; Els nois d’història, de Focus, 17; Exitus de Titzina Teatro, 16. Algunes d’aquestes produccions també han entrat a la borsa de l’ODA; les ajudes mai poden sumar més del 50% del caixet total. Cal valorar que els caixets d’aquests espectacles són molt variats i, per tant, la suma total de les ajudes varien notablement, un exemple, per les 30 actuacions d’Inventari la Generalitat finança 14.324,70 euros, mentre que per les 17 d’Els nois d’història en paga 72.964.

L’apartat de nova escena no troba prou interès entre els programadors. Els que volen donar-los veu ja munten festivals específics (com el PNRM d’Olot). Vanessa Gatell, des de Valls, creu que la solució per a aquestes disciplines és oferir un cicle gratuït i, un cop el públic els hi ha perdut la por, anar-los programant amb preus molt reduïts. “Cultura en gira”, però, obliga al fet que tots els espectacles que s’acullen al programa paguin una entrada, per donar valor a la cultura. Pel que fa a circ, Valentí Oviedo, del Kursaal de Manresa (una ciutat que podria signar el protocol de Ciutat Amiga del Circ aquesta temporada) lamenta que no hi ha una producció àmplia i de qualitat, com ho és la teatral.

Què hi diuen les companyies?

Bet Orfila, gerent de La Perla29, està molt contenta de ser una de les obres amb major circuït a “Cultura en Gira”. Però no oblida els riscos de producció que va haver de prendre. Va haver de pactar calendari i sous sense tenir garantit quina gira es podria fer. Les gires són “totalment indispensables pel nostre funcionament anual”, diu categòrica. Orfila celebra que es facilitin les actuacions fora de la temporada a Barcelona, però lamenta “la burocratització” perquè això li resta agilitat a la contractació, quan no és un impediment (les produccions que no són al catàleg “és com si no existissin”).

Gemma Beltran és la directora de la companyia Dei Furbi. Han situat Homes de Shakespeare a la borsa de l’ODA, però no ha entrat a “Cultura en gira”. La seva gira s’ha concentrat a Barcelona, tot i que municipis com Palamós, Girona i Figueres van contractar l’obra, tot i no comptar amb l’ajuda de l’ODA. Als Països Catalans, també s’ha representat
a Sant Julià de Lòria, a la fira de Manacor i a Palma. Ara, mentre preparen un nou espectacle, han fet una versió en castellà que s’ha presentat a Ciudad Rodrigo i al Bellas Artes de Madrid.

Pako Merino, junt amb Diego Lorca, formen Titzina Teatro. Han estrenat amb gran èxit a Tàrrega, Exitus, una peça que la comissió assessora de “Cultura en Gira” ja va incorporar al catàleg d’aquest semestre després de veure un assaig. Tothom celebra l’encert. La companyia, que també circula amb facilitat per les xarxes d’altres comunitats (a excepció d’Andalusia i Extremadura “que són més tancades”, diu Merino) viu una paradoxa. Mentre que les companyies habitualment fan temporada a Barcelona per donar-se a conèixer i aconseguir una gira, ells viuen de les gires (300 funcions Folieu a deux; 180, Entrañas, les seves dues úniques produccions en nou anys de carrera) i només entren a Barcelona per acomiadar-se dels muntatges. Sorpresos, comproven que els programadors els coneixen, però directius del TNC i del Lliure els desconeixen i encara ningú els dóna sala amb normalitat (si s’obvia l’aventura al Jove Teatre Regina i al Raval).

Fonts de Cooperació Cultural ja entenen que la necessitat de concentrar el catàleg en diverses apostes pugui deixar produccions de qualitat fora del seu paraigües. Ho veuen com un preu a la necessària competitivitat. El productor de Bitò valora, en general, com una bona política la de “Cultura en Gira”, però li demanaria més recursos. També discrepa que les peces en què tenen més d’un 50% de producció finançat per teatre públic no poden optar a aquestes ajudes, “és un mèrit de producció que es penalitza. Sovint, a més, es diferencia en aquests títols la temporada de les gires, que es gestionarà de manera privada.

Cooperació Cultural, que no intervé en la selecció d’espectacles, es preocupa perquè la selecció ajudi a guanyar espectadors a les funcions del territori. La dificultat del programa és que ha d’adaptar-se a programacions molt diferents, a realitats culturals municipals molt allunyades. En disciplines complicades en tenir un públic, com és la dansa o la música clàssica, s’aposta per un treball a llarg termini. Primer s’ha de perdre la por a aquestes disciplines. Després, ja es podrà exigir programes més arriscats.