Consell Nacional de la Cultura i de les Arts – Arrenca el Consell amb àmplies atribucions però poc pressupost

Entrevista a Xavier Bru de Sala
per Toni Moreno

Fotografies: Amada Santos i Arxiu Parlament de Catalunya

Què és exactament el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts?

T’ho explicaré conceptualment. És un instrument que el Parlament i els partits polítics han donat a la cultura perquè es gestioni millor. En un doble sentit: per un cantó, com a Consell de Cultura té les funcions de vetllar per la continuïtat de les polítiques culturals, de contribuir a fer els plans estratègics i tenir una mirada de diagnòstic i preceptiva, de proposta de millores, sobretot el sistema cultural. Això no s’ha donat mai en aquest país i no tots els Arts Councils al món tenen aquesta mirada de diagnòstic i de preceptiva. Per tant, tenim un encàrrec del Parlament de veure com funciona la cultura, què no funciona a la cultura i com es pot millorar, en general i en particular.

Per posar-te un exemple, una cosa que solen fer alguns Arts Councils és el que en diem Visiting Committees. Nosaltres encara no hem avaluat mai els grans equipaments i els Visiting Committees se n’encarreguen. Són un grup d’experts d’aquí i de fora que passen un temps analitzant, estudiant, comparant les experiències, etc. Ho radiografien tot i fan un informe de millora.

Anirem introduint aquests tipus de qüestions, també el tema públic privat i tants i tants aspectes… I això es traduirà en un informe anual sobre l’estat de la cultura, que mai s’ha fet, que es pronunciarà solemnement i que hi estem treballant des del primer dia. El pronunciaré jo com a president; però des del primer dia (portem quinze dies d’existència) ja hi estem treballant. Tenim una comissió que ja s’ha reunit i està treballant en les orientacions de l’informe anual. És un moment en què tota la cultura s’ha de posar a pensar a partir d’aquest informe, criticar-lo, donar-li suport. És una invitació perquè la comunitat cultural reflexioni i vegi d’alguna manera tota la cultura com a sistema, en el que està immers.

I l’altre sentit és que, com a Consell de les Arts, ha de tenir una mirada no ja general, sinó específica, i unes atribucions també de fons per a ajuts a la creació artística. Per què? Perquè el principi que justifica la creació de Consells de les Arts al món és que els diners per a la creació no els pot donar un govern. Per què on és la llibertat? S’ha de garantir el màxim de llibertat i, fins i tot, de crítica i d’incomoditat. Els diners els dóna un consell, que no és el govern, que no depèn del govern, i els dóna procurant l’excel·lència i el risc en els propis territoris de la creació. Això és especialment necessari a Catalunya, perquè sempre hi ha complicitats que, fins i tot sense govern que mediatitzi, poden produir que el propi creador es mediatitzi. El missatge del Consell és: “Sigues lliure al màxim. Arriscat. Sigues crític. Si convé, incòmode. Llença’t creativament, perquè tens una pantalla entre tu i el govern que t’impulsa a la llibertat.” Aquesta és la idea i el que justifica el Consell.

El fet que CiU, C’s i PP no hagin votat aquest Consell, pot perjudicar aquesta independència si hi ha un canvi polític?

No, no la pot perjudicar. Una cosa que no he explicat. El Consell som 11. Aquests 11 els va elegir el Parlament a proposta del president de la Generalitat amb una llista en la qual també hi va participar la Conselleria de Cultura. El Parlament no podia fer cap canvi perquè és la manera en què no es posin amics ni dels uns ni dels altres. És una proposta tancada del president de la Generalitat al Parlament. El Parlament la va aprovar, però amb abstencions (no amb vots en contra). Però a les actes del Parlament figura l’adhesió explícita de la immensa majoria de l’arc parlamentari, per no dir la pràctica totalitat, els 11 noms, com a persones idònies i amb capacitat pel Consell de la Cultura i de les Arts. Les abstencions es van justificar per qüestions polítiques, per maneres de fer del Govern. Però van separar molt bé el suport als 11 noms. Per tant, tenim el suport pràcticament unànime de la cambra, que esperem merèixer amb els nostres actes i que agraïm. Sabem que és una responsabilitat molt gran.

Això té una durada de 5 anys.

La meitat cinc, la meitat set i mig.

Com?

Els membres del Consell duraran 5 anys. Però, perquè hi hagi continuïtat no canviaran tots de cop, es canviaran per meitats. És clar, la primera vegada, una meitat durarà set i mig. La llei ens encarrega que contribuïm en la mesura possible a la continuïtat de les polítiques culturals. De manera que quan canviï el conseller o el Govern, la nostra feina és que hi hagi continuïtat. Nosaltres seríem com el tutor d’una planta que creix, que fa que no vagi canviant de direcció. Tenim aquest encàrrec legislatiu de procurar la continuïtat de les polítiques culturals.

Consell de la Cultura i de les Arts

Aquest Consell és molt semblant als que hi ha als països del nord o hi ha diferències?

Tots són diferents, però tots tenen els mateixos principis. N’hi ha que fan la política integral, no només d’arts visuals, sinó de diners a fons perdut. En aquest sentit, per dir-ho així, els diners que van al Liceu, al MNAC, al TNC, al Teatre Lliure, etc., aquests diners públics en els altres Arts Councils passen pel Consell, i és aquest qui els dóna i així pot demanar un retorn en un sentit que un polític no ho pot fer, perquè no té criteris artístics. Però el Consell, clar que té criteris, els dels 11 membres. Hi ha altres Consells que no són de Cultura, que només són d’Arts, i no tenen aquesta mirada sobre el conjunt del sistema cultural ni aquest encàrrec de vetllar per la continuïtat de les polítiques culturals. En aquest sentit, el nostre és un Consell d’àmplies atribucions.

Amb quin pressupost compteu?

Estem parlant d’una distància enorme entre les atribucions i les capacitats pràctiques. (riu) Tenim una molt bona interlocució amb el conseller de Cultura, perquè acabem d’arribar i estem iniciant ja un procés per moblar el Consell. Els mobles que tenim (el pressupost, la capacitat d’ajuts, etc.) són molt limitats. El principi que s’ha d’ampliar el compartim tots dos i ho hem d’anar treballant.

Aquest Consell neix sota mínims.

Sí, com acabo de dir.

Doncs que s’ha perdut del primer projecte de Josep Maria Bricall fins ara?

Molt, molt. No ens n’hem d’amagar. La idea d’en Bricall i del president Maragall era que pràcticament no hi hagués Conselleria de Cultura. Jo personalment no hi estic d’acord per diverses raons. Si no hi hagués Conselleria, no hi hauria un conseller assegut al Govern i, per tant, allà on es decideixen els temes la cultura no hi seria present. Crec que hi ha d’haver un conseller de Cultura, amb atribucions, amb una Conselleria que sempre serà més gran que el Consell.

El primer disseny d’en Bricall era que fos més gran el Consell que la Conselleria. Més atribucions, més pressupost, més capacitat. Hi van haver moltes negociacions i al final el Consell va quedar reduït al mínim de capacitat, de pressupost. No en canvi conceptualment, no per les atribucions. Per això ara fem aquest procés d’interlocució amb el conseller per dotar el Consell en termes pràctics, del mobiliari, el personal i el pressupost que requereix.

Dels 11 membres del Consell, només el president i els 2 vicepresidents tenen dedicació exclusiva. El fet que els altres 8 puguin desenvolupar activitats artístiques no pot perjudica l’objectivitat del Consell?

De fet, els 3 estem sotmesos a la llei d’incompatibilitat d’alts càrrecs, però la llei diu que d’activitat artística en pots fer. És una potestat de la persona. Activitat artística, docent o producció intel·lectual ho hem de poder fer, hem de poder continuar sent creadors. No som polítics. No volem ser polítics. Som creadors amb una alta funció d’autogestió i de millora del món de la cultura. Però com sempre dic, a una banda del taulell hi ha el Govern, a l’altra hi ha la cultura i la gent que la fa. Nosaltres estem en aquesta altra banda del taulell, amb ells, i hi estarem sempre.

A més, una de les prioritats que tenim, que ja estem fent, és un codi ètic. Hi ha exemples a altres països que ens ensenyen com s’ha de resoldre qualsevol tipus de dificultat entre l’interès personal i el del grup mitjançant un codi ètic. El que sí podria produir-se és una diferència entre els 3 que estem aquí tot el dia i els 8 que no. Ara bé, la llei diu que els altres tindran dedicació a temps parcial. No diu que vinguin un dia a una reunió i se’n tornin a casa. Tots són conscients, tots accepten i tots estan disposats entusiastament a dedicar una part rellevant del seu temps. Per tant, en aquest sentit ja hi ha menys diferència. I després, cada membre del plenari és responsable d’una de les comissions que hem fet, que també són 11. Cadascun lidera un dels aspectes fonamentals en què es desplega el Consell i es va especialitzant en aquest aspecte. Així intentem evitar que hi hagi una fractura entre els 3 i els 8 i, per tant, ens reunim molt, ens veiem molt. Hem avançat sobretot en una cosa que és fonamental: col·legiar criteris. El criteri d’un val tant com el d’un altre. Ara, quan és el criteri d’11 que han fet l’exercici de posar-se d’acord, no amb interessos propis, sinó amb interès de la Cultura i de les Arts, això té un altre pes. Si, a més a més, estan assistits, tenen un equip tècnic al seu darrere, tenen dades, s’estan especialitzant, etc., això ha de tenir per si mateix un pes per donar més densitat a la pròpia manera que tingui la cultura de veure’s a si mateixa.

Els músics diuen que no se senten representats en aquest Consell. Com ho heu solucionat això?

En aquest sentit tenien raó. Una llista d’11 és molt restringida i els ha tocat el rebre. No els havia d’haver tocat, però ja està fet. Ara bé, el primer sector amb el qual ens veiem i amb el qual iniciem un procés d’anàlisi, de planificació i de recomanacions prescriptives és amb el sector de la música. En el nostre primer plenari ja vam acordar iniciar aquest procés immediatament, després de Setmana Santa. Esperem ser útils als músics i que ells sentin el Consell com a seu encara que específicament no hi hagi cap músic. Sí que n’hi ha uns quants dels 11 que tenim (jo m’hi incloc) sensibilitat, coneixement i trajectòria especial a favor de la música. Una cosa no arriba a suplir l’altra, però amb bona voluntat, amb acord i amb col·laboració en aquest terreny intentarem fer bona feina.

Aquest Consell significa un tall brutal entre la gestió que s’havia fet abans i la gestió que es farà a partir d’ara del món de la cultura, suposo.

Sí, però més que un tall brutal, una transició suau, on del punt de partida al punt d’arribada hi ha una enorme distància. Però fet amb suavitat, amb coordinació i acord. Com a mínim és el que intentem nosaltres que sigui, perquè creiem que sempre abans de la cultura de la queixa, hi ha la cultura del convenciment, de l’acord, però no de buscar sempre el punt mig. És a dir, el Consell tindrà posicions molt fortes i molt sòlides. Molt dialogades, molt escoltant, perquè la nostra voluntat també és ser les grans orelles i els ulls de la Cultura i això no ho podem fer sols. Però quan s’arribi a conclusions, aquestes estaran preses amb una gran fermesa sobre la taula i molt difícilment se’n podran escapar els gestors i els responsables polítics que ho hagin d’executar. Sempre pensant que un responsable polític té un marge. Però una cosa és tenir un marge i una altra això que passa: gairebé tothom que rep un càrrec ha d’actuar com si tingués ciència infusa. El dia que arriba al càrrec té 30 coses per decidir que estan esperant i són urgentíssimes. Amb quin criteri les ha de decidir? Nosaltres, abans de prendre decisions que afecten la cultura i els seus sectors, seiem, estudiem, analitzem, mirem, col·legiem la mirada, col·legiem el criteri. Per això sempre diem que necessitem 300 dies, que ens avaluïn al cap de 300 dies, no al cap de 100. Al cap de 100 s’avalua el que seu i comença a decidir. Nosaltres seiem i comencem a estudiar. És una diferència fonamental.

Empresa pública i empresa privada. De quina manera el Consell incidirà en aquests móns?

Ja ho he dit: som a l’altra banda del taulell. Jo personalment entenc que tota l’Administració ha d’estar al servei de la creació, de la producció, de la cultura. Hi ha països que són molt estatals i que han aconseguit que tota la cultura estigui al servei del ministeri. Jo estic profundament convençut que l’estat no se’ns ha de menjar la nació, la vida, la societat, sinó que ha d’ajudar que la societat i la cultura floreixin. En molts aspectes o en gairebé tots, a París o a Madrid, on s’acaba el ministeri i les seves ramificacions, comença el desert. Nosaltres hem de garantir que on s’acaba la Conselleria, comença la vida. Aquest és el disseny estratègic de futur per a un país com el nostre, perquè, si ens “estatalitzem”, estem perduts. Hem d’aprofitar aquest viure a la intempèrie, que és un tresor dels catalans. Més protegits, més abrigats, sense passar aquell fred, però la cultura ha d’estar a la intempèrie, necessita intempèrie. El que no necessita és una glaciació i que desaparegui. Necessita una climatologia favorable. Però necessita intempèrie, no ficar-se a la casa del Govern o que el Govern faci la casa tan gran que es quedi tota la cultura dins.

La nostra revista és la revista de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. Ens agradaria saber de quina manera el Consell afectarà el món del teatre i el món del cinema.

Jo crec que afectarà en tot el que sigui creació i continguts. És una de les atribucions que ens dóna la llei, però per la qual de moment no tenim ni personal ni dotació. D’alguna manera tot el que és la producció s’ha de quedar a la Conselleria, i tot el que és creació, continguts, elaboració intel·lectual, artística, per dir-ho així reflex de la societat, ha de passar al Consell. Nosaltres tenim un problema molt gran amb l’audiovisual: és poc reflex de la societat. Aquí, a més de la Conselleria, hi ha una altra pota que és la televisió pública. Si per fer audiovisual l’has de fer amb els continguts que creuen els responsables de la televisió pública, estàs limitant la creació. Molt. Hem de procurar que no sigui així en el futur. Aquesta és la nostra feina i tenim instruments i ens hem de dotar de més instruments perquè això sigui ben bé així. Ja veus que tenim una responsabilitat enorme. Però la nostra responsabilitat també és posar una pantalla entre aquells que tenen els diners i aquells que reben els diners, perquè els dediquin a crear al servei del seu propi imaginari i del seu impuls, en diàleg amb la societat, no al servei de qui dóna els diners.