El doblatge – Jordi Boixaderas & Àlex Gorina

Ja fa uns mesos Jordi Boixaderas, un dels actors més coneguts de l’escena catalana, publicava un escrit al Diari Avui (6-IV-2009) on expressava algunes reflexions personals sobre l’aparició sobtada del culte als subtítols enfront del desprestigi del doblatge de les pel·lícules estrangeres que s’estrenen a casa nostra. Volíem aprofundir en aquesta queixa pública i vàrem creure que seria bo confrontar opinions amb un militant lluitador de la protecció de les versions originals: l’Àlex Gorina, reconegut crític i expert en cinema. Un cara a cara, molt personal, amb dos pols oposats d’opinió. Dues persones educades, que s’escolten, es respecten i defensen amb sòlids arguments i molta experiència vital els seus arguments confrontats.

J.B.: Hola Àlex…, com estàs? Tu i jo ens coneixem de la ràdio i de les estrenes de cinema… Sempre ens saludem però mai ens havíem assegut els dos al voltant d’una taula per conversar tranquil·lament.

A.G.: Sí… Tens raó, ens coneixem de la feina, d’entrevistes i sempre de bon rotllo… No vaig poder llegir el teu escrit al Diari, fes-me’n cinc cèntims… Quan va sortir publicat això?

J.B.: No ho recordo, però deu fer un parell de mesos.

A.G.: I què deies?

J.B.: En aquells dies es parlava de la nova llei del cinema, que s’establiria unes quotes per a les pel·lícules doblades i que es primaria la versió subtitulada a la doblada. Sempre se n’ha parlat d’això, és un tema etern. Em va semblar que havia de dir la meva opinió perquè tots els articles que llegia en aquells moments semblaven que anaven en sentit contrari, eren detractors del doblatge. Vaig voler puntualitzar dos temes que sembla que tothom, fins i tot els polítics donen per bons i és que es diu que el doblatge pot ser una de les causes del baix nivell de llengües estrangeres en aquest país i un altra que es considera d’entrada que és preferible, per saltar la barrera idiomàtica, el subtitulat al doblatge. Crec que aquestes dues afirmacions són dubtoses. D’entrada, jo crec que un per aprendre anglès ha d’estudiar anglès.

A.G.: Home… Això no t’ho discutiré pas. Pensar que el cinema en versió original té una utilitat per aprendre idiomes és absurd… Bàsicament perquè els idiomes que podem sentir en versió original al llarg d’una temporada són més de trenta. Si de cas és una eina puntual. A més tot el tema de la llei aquesta crec que ha estat un globus sonda per a temes polèmics; per veure exactament cap a on cal tirar. Pel segon punt que deies i com a novetat, referent a l’aposta pel cinema en versió original subtitulat enfront de la versió doblada que fa el nostre govern en aquesta nova llei, és que per primera vegada es parla del cinema com un espectacle en si mateix. Ja fa molts anys que al nostre país s’utilitza el cinema només com el suport d’una normalització lingüística. Cosa que a mi m’ha semblat minimitzador, el cinema és el cinema més enllà de la llengua. Per primera vegada hi ha una llei que respecta les pel·lícules tal com varen ser fetes i, per tant, es busca la solució lingüística a través del subtitulat, que tampoc és perfecte però és un mal menor, en comparació del doblatge i que jo opino que és una intervenció que manipula la pel·lícula tal com va sortir inicialment de les mans del seu autor. I ara si vols ja podem començar a discutir (somriu).

J.B.: (s’ho pensa) … Bé, a mi em sembla que hauríem de diferenciar i dir que hi ha molts tipus de cinema i molts tipus de doblatge. Hi ha doblatges més ben fets i d’altres més mal fets, i és lògic que sigui així, en funció dels recursos i del temps que s’hi dediquen o que el client hi vol dedicar. I que hi ha molts tipus de cinema, però en un tant per cent molt elevat, gairebé totes les pel·lícules que s’estrenen a casa nostra tenen una destinació comercial, amb una finalitat de donar feina a un gran sector de gent i treure el màxim de benefici econòmic. I potser una part ínfima d’aquesta feina, que es fa per amor a l’art, amb intencions artístiques i creatives, és un 1 per cent de tot el que es produeix. Ara ja es fa molt difícil parlar d’art en general sense parlar en el fons d’una activitat econòmica i d’uns productes de consum. Una pel·lícula és una traïció contínua… Està feta d’un conjunt de renúncies i d’un conjunt d’aportacions individuals. El doblatge és l’última d’aquestes traïcions, una més.

Subtitular és perdre una part d’informació, doblar també és perdre part d’informació. Aleshores cal valorar, independentment dels gustos personals, per a cada gènere i cada cas, que surt més a compte comunicativament.

A.G.: Partint de la base que la perfecció no existeix, com a mínim a Barcelona encara la gent pot triar veure alguna pel·lícula en versió original o veure-la subtitulada, a la resta de Catalunya això és encara impensable, però, mira, amb això ja hi hem guanyat una mica, el que passa és que jo crec que encara la gent no és lliure a l’hora de seleccionar, perquè venim d’una comoditat viciada que s’ha convertit en un hàbit. A veure… la gent sap que jo sempre m’he significat en contra del doblatge, però puc admirar un doblatge i el puc considerar una obra d’art en si mateix. En tot cas, una pel·lícula, aspiri o no ser una obra d’art, és una obra que surt d’una manera determinada creada pels qui l’han feta. I no sé fins a quin punt estem autoritzats a manipular-la. Aquí hi ha un problema d’hàbits assumits, i acostumar-se a llegir quan veus una pel·lícula només és una qüestió de posar-s’hi i practicar. I aquí arribo a una cosa que no entenc i que m’agradaria escoltar-te i és com els actors que feu doblatge accepteu suplantar la veu d’uns altres actors. Com a actors, artistes de la veu que sou, no us fa mal doblar companys del vostre gremi? Algú demana permís als actors estrangers perque se’ls dobli?

J.B.: A veure… que et doblin contra la teva voluntat, sense consultar-t’ho i amb una llengua que tu domines és d’entrada una falta de respecte, però la feina de l’actor, per alguna estranya paradoxa, a vegades se’l considera un Déu i a vegades se’l considera un estúpid, imbècil i capritxós.

A.G.: (riu)

J.B.: I jo crec que no és ni una cosa ni l’altra, simplement és un senyor o una senyora, que fa una feina, se li donen unes instruccions i intenta reproduir-les. De la seva feina hi ha una part intencional que ell ha volgut posar i també li han dit que hi posés, i una part no intencional que surt perquè té aquell somriure, aquella manera de caminar, aquella mirada especial i que ell o ella no se n’adona ni sap perquè ho fa. La part no intencional és seva i de ningú més, la part intencional que és definible es pot reproduir i es pot traduir aproximadament però amb fidelitat. En el cas de la poesia és molt clar. Qui pot tenir la barra de traduir Baudelaire en qualsevol llengua i malgrat tot gràcies al fet que algú l’ha traduït ens ha arribat alguna cosa, com a mínim les idees, ja és alguna cosa, encara que la forma s’hagi capgirat, que també és un pecat, però per aquí hi hem entrat. Per llegir Baudelaire has de saber perfectament francès i punt, si no, mai podràs entendre com és de bo aquest poeta. Per tant, mai sabràs com és de bo el cinema francès si no domines la llengua, per tant, nosaltres hem d’acceptar aquest reducció que hi ha en la traducció si volem entrar a conèixer una obra estrangera. Per tant, fins a quin punt es pot dir que és una traïció?

A.G.: Jo també he parlat abans que el doblatge pot ser una obra d’art i fent una petita concessió et diria que hi ha escenes a la pantalla que no me les puc imaginar en versió original. Quan veig una pel·lícula dels germans Marxs, i no sento el doblatge en castellà d’aquella època, em xoca. Jo crec que ara, la sensació que tinc és que es dobla massa ràpid, que no doneu l’abast i que, a més a més, sempre sentim les mateixes veus. No pot ser que seixanta actors estrangers acabin parlant igual a través de la veu del mateix actor català o espanyol. Això acaba uniformitzant les interpretacions i al meu entendre és una falsificació. Potser trobo a faltar més ganes de fer obres d’art amb el doblatge.

J.B.: Parlem de les veus… Tu dius que sempre se senten les mateixes veus. A veure, tu perquè ets un expert en la matèria, però la gent del carrer coneix molt poc els dobladors que treballen, no reconeix ni es fixa gaire en aquest aspecte, no li dóna aquesta importància que tu li concedeixes. El que si que és cert és que majoritàriament fem servir tons convencionals, no anem massa al to personal nostre, perquè és la manera que hi ha de distreure menys de veure la pel·lícula. El que és cert és que el país no dóna per gaire més i tenim els actors que tenim, els polítics que tenim i la indústria que tenim.

A.G.: Però tu saps que sempre s’ha parlat que hi ha clans en el doblatge i un es fa la pregunta: Serà veritat, no ho serà?

J.B.: (talla) … L’accés a la professió és un problema, realment. Però això és un ofici i el que en sap més treballa més i s’aprèn treballant. Jo et puc explicar la meva experiència personal, jo doblo des dels dels vint-i-un anys, ara en tinc cinquanta, he començat a fer protagonistes de cinema en fa deu. No va ser perquè ho fes millor que d’altres… Hi va haver un relleu generacional, els que anaven davant meu o es van fer grans o varen plegar. Això és un ofici amb totes les de la llei. La gent pregunta: Perquè tots en el doblatge són família, o fills o germans de? Doncs perquè com els ferrers, els fusters i el forners, l’ofici es transmet generacionalment i quan es fa familiarment es transmet d’una manera particular, perquè és el que es mama cada dia a casa. Aquest ofici has d’entendre de què va i has d’entendre que, com en totes les arts interpretatives, és una feina lenta, dura i que cada dia t’has d’examinar. El doblatge és l’art de la discreció quan menys se’n parla vol dir que va millor. Jo només et demano que facis una mica de reflexió sobre el que ha suposat el doblatge per a aquest país, de com ha ajudat a la indústria del cinema, de la televisió i de la publicitat. A Barcelona hi ha ben bé mitja dotzena d’estudis equipats per mesclar una pel·lícula de distribució en 35. Si no fos pel doblatge tot aquest engranatge econòmic no existiria. La nostra indústria del doblatge té un llarg recorregut, té una escola pròpia i té una manera de fer que està molt reconeguda.

A.G.: Tot això que dius és cert i està molt bé, però jo segueixo considerant una pel·lícula com una creació individual i no en funció que hagi de servir per a altres coses. Ha d’existir per si mateix, no ha d’existir en funció que després donarà feina a d’altra gent. Està clar que els actors s’han de buscar la vida i el doblatge és una alternativa, però això no ho ha de patir una obra d’art en si mateixa. Per tant, si existeix la versió original subtitulada, amb tota la traïció que accepto que també suposa, traduttore traditore, perquè s’han de doblar les pel·lícules? Aquesta pregunta aixeca grans passions i a la ràdio he tingut gent molt enfadada amb les meves idees contra el doblatge, però insisteixo que és la meva opinió personal i com a tal la defenso.

J.B.: Potser ho pot semblar, però no estem demanant que donin suport a la indústria del doblatge, estem demanant que no l’enfonsin; no estem demanant un suport institucional, estem demanant que no la penalitzin. És clar que hi ha d’haver versions originals subtitulades a l’abast de tothom, com més millor, ara, tinc la sensació que en aquest país, quan una cosa funciona, fa massa temps que prospera, surt algú i la vol enfonsar. Això passa molt en el món de l’art. Ho veig amb institucions, amb persones i amb obres… Amb d’altres països això no passa, quan les coses van bé se les reconeixen.

A.G.: La meva defensa és purament per un criteri artístic… Vull que la pel·lícula arribi a tothom tal com va ser acabada i aprovada. Es pot recrear un quadre de Velázquez i fer experiments amb les seves pintures, però això és una recreació paral·lela, no ho considero una manipulació, no han agafat l’original i han pintat a sobre… Ara et vull fer una pregunta… no parlo de tu… en general: Estàs satisfet de com s’està fent el doblatge majoritàriament avui dia? No creus que s’hauria de ser un pèl més exigent i també dedicar-hi una mica més de temps?

J.B.: Sense cap mena de dubte. Quan jo vaig entrar hi havia una escola, una gran tradició de fer el doblatge ben fet, representada en aquell moment com a patriarca per Felip Peña, una persona culta, una persona que parlava quatre idiomes i que quan doblava sabia el que feia i perquè ho feia i darrere seu bastants directors que funcionaven realment bé. Això és el que em vaig trobar. L’evolució durant aquests anys ha estat una gran explosió de producció i, per tant, s’havia de fer tot ràpid i de la manera que fos. Això ha fet que a part d’aquest escola que t’he dit, han aparegut molta altra gent, dobladors, ajustadors, tècnics, estudis, s’ho han agafat com un negoci. Però encara es manté una certa aristocràcia del doblatge, aquest tronc, aquesta tradició. Hi ha una certa gent, que encara en tenen ganes, encara treballen molt bé i que s’ha adaptat als temps. Hi ha un grup de persones il·lustres i crítics amb ells mateixos, que s’esforcen per mantenir el caliu de l’ofici i curiosament coincideixen amb aquesta gent emparentada que tu em comentaves.

A.G.: Seguint el fil de la teva interessant explicació hi ha unes coses que m’agradaria comentar, si no t’importa. Arran d’aquesta aristocràcia d’oficiants, és cert que a Madrid s’estan apropiant del poder que tenia el doblatge fet a Catalunya?

J.B.: Aquest procés cada vegada és més evident. La publicitat ja se n’ha anat en gran part a Madrid i ara està marxant la sonorització de pel·lícules. A Madrid cada vegada es dobla més 35. Barcelona té la tradició que té les millors veus, però només és qüestió de temps perquè la gent n’aprèn. Allà tenen un suport molt gran i és que tenen via directa amb les televisions.

A.G.: El centralisme funciona “a tope” i en aquest sentit les nostres institucions varen ser poc curoses en el moment que totes les distribuïdores i les multinacionals americanes estaven a Barcelona i les van deixar marxar cap a Madrid. No es va saber actuar ni reaccionar amb prou intel·ligència i em temo que en el cas del doblatge us passi el mateix. Potser no estan informats o no tenen ni idea del que està passant, però insisteixo que el cinema els preocupa molt poc als polítics. I respecte als actors de Madrid tu dius que n’aprenen molt, però quan venen actors de Madrid, hi ha una mena de cosa impostada, o de vici interpretatiu, que a mi m’és insuperable i en el doblatge ho noto.

J.B.: Aquí tenim més tradició de sobrietat, en general, i en la interpretació també i allà tenen més tradició de sainet, de focs artificials, de grans estrelles, alguns pensen que el públic ve a veure l’actor i no la funció i això s’encomana una mica en la interpretació. És cert que encara hi ha una petita diferència d’estil entre la manera d’interpretar d’allà i la d’aquí. També ens pots perjudicar el fet que aquí sempre hem estat més estrictes a l’hora de complir els compromisos que dicta el nostre conveni col·lectiu. No parlo de tothom, però a Madrid, hi ha molta gent, molta circulació i hi ha més probabilitats i facilitats perquè la gent treballi sota preu i, és clar, les empreses ho detecten. No s’entén com una professió que està en un sector tan pròsper com és l’audiovisual tingui aquests problemes per mantenir el nivell de vergonya i de no anar baixant cada vegada més i no perdre els drets laborals adquirits al llarg de tant de temps

A.G: Hi ha consciència dins de la professió d’aquest perill? Teniu algun tipus de diàleg amb l’Administració al respecte?

J.B.: Hi ha terror, la gent està espantada i els representants de la nostra associació, de l’aadpc, estan constantment en contacte amb polítics, empreses i tota mena d’agents implicats per aturar aquesta mena de degradació del sector en general, sigui econòmica o artística.

A.G.: Res és etern, totes les coses han d’evolucionar i s’han d’anar buscant alternatives.

J.B.: Ho tenim clar i s’intenta. En definitiva, el cinema està per damunt de tot.

A.G.: Amb això sí que estem d’acord.

(Tots dos riuen.)