Corifeu (editorial)
CORIFEU REVISTA 171
Pilar Casas
secretària general de l’aadpc
Més enllà de Barcelona…
Més de 500 afiliats i afiliades viuen fora de la ciutat de Barcelona. Això suposa més del 30% de la nostra afiliació. N’hi ha forces que treballen habitualment en d’altres municipis catalans i fins i tot més enllà.
Aquesta realitat és la que fonamenta un dels grans objectius de l’aadpc: estar present en tot el territori català i assolir contactes bilaterals externs amb d’altres associacions i sindicats estatals i internacionals per aproximar-nos allà on es troba l’afiliada o l’afiliat i la seva feina.
Ja hem començat a fer realitat el nostre objectiu. El passat dia 3 de juny vam signar, gràcies a la bona entesa amb l’Associació Gironina de Teatre –AGT–, un conveni de col·laboració pel qual aquesta associació passa a ser la nostra nova delegació a Girona. A més d’aquest acord, a principis d’any vam donar suport a Tarragona com a Capital Europea de la Cultura 2016 i estem en contactes per aconseguir una delegació en aquell territori. També hem arribat fins a Lleida, on aquest any hem començat les jornades anuals de formació jurídicolaboral pels alumnes de l’escola Aula de Teatre de Lleida.
D’altra banda, estem donant les primeres passes per mantenir converses amb d’altres sindicats europeus i assolir a curt o mig termini acords bilaterals que beneficiïn les condicions laborals dels nostres actors, actrius, directors i directores quan hagin de treballar fora de les nostres fronteres.
La descentralització de l’associació comença a ser un fet.
És una satisfacció, tot i que encara queda molt per fer.
CORIFEU REVISTA 170
Àlex Casanovas
vicepresident de l’aadpc i actor
Llei de Cinema a Catalunya
Ja la tenim aquí! D’entrada, però, la pregunta que ens podem fer és: És necessària? Evidentment, si haguéssim estat capaços de consolidar el nostre cinema amb la implicació de tots els sectors queda clar que no caldria, però ja hem deixat desaparèixer moltes empreses i professionals que estaven vinculats al cinema (laboratoris de revelat, estudis de doblatge, empreses de càtering…). No ens podem permetre més baixes.
Des de l’aadpc hem aconseguit incloure esmenes que protegeixin d’una manera més clara els drets laborals dels actors i les actrius, però també, per extensió, de tots els treballadors i treballadores del sector. Però no ens volem quedar aquí. Per poder assolir una indústria cinematogràfica vàlida i amb una presència als mercats estatal i internacional cal que tots treballem plegats (productores, exhibidores, distribuïdores, guionistes, directors, directores, càmeres, tècnics, tècniques, actors, actrius i per descomptat les institucions del nostre país) i per tal d’aconseguir-ho, l’aadpc treballarà perquè es pugui dotar a aquesta llei de mecanismes que la facin efectiva i no es quedi només en una altra declaració de bones intencions.
De moment només és un projecte de llei però tot fa pensar que el seu pas pel Parlament de Catalunya serà un traveling continuat i suau que acabarà en un PPP (primeríssim primer pla) on es concentraran tots els ‘actors’ implicats amb el desig de fer que la nostra indústria cinematogràfica recuperi el protagonisme que havia tingut anys enrere.
CORIFEU REVISTA 169
Joan Maria Gual
president de l’aadpc i director teatral
Teatre i crisi
Si parlem de crisi creativa, he de negar amb tota contundència que aquesta hagi aparegut als nostres escenaris. En primer lloc perquè la gent de teatre som una espècie tocada pel masoquisme i sembla que les dificultats ens esperonen. En segon lloc, perquè justament quan el model econòmic i social en el que es desenvolupa la nostra activitat trontolla, hem de ser capaços de qüestionar i denunciar el sistema, de manera que aquesta força de capacitat transformadora del teatre, a la que no podem renunciar, tant col·lectiva com individual, presideixi els nostres objectius i s’instal·li en els nostres projectes.
Tant en el teatre dit d’entreteniment com en el més compromès estem plantant cara a la crisi, i ho fem en el convenciment que és la nostra obligació com a professionals i com a ciutadans, d’això n’estic segur, o vull estar-ne.
Si parlem de la incidència econòmica que aquesta situació ha reflectit en els nostres teatres, veiem afortunadament per les darreres dades, que ha estat al contrari de la tendència del mercat en general, i que les nostres sales han experimentat un augment de públic, que té ganes de trobar un àmbit de llibertat on poder, per una banda distreure’s, i per una altra, compartir espais de reflexió que permetin acostar-nos més a posicionaments de compromís amb la societat i amb nosaltres mateixos.
No sé si és que som un sector tan especial i estrany, que fins i tot en temps de crisi anem contra corrent, o que a costa de conviure amb la crisi, ens hi hem familiaritzat convertint-la en una anècdota que també pot afectar la resta de mortals.
Seria bo que al final de tot aquest enrenou, el teatre hagi col·laborat a evidenciar els motius reals i profunds d’aquesta crisi, que pugui aportar elements de reflexió, que ens permetin una mica de llum en aquest túnel de foscos interessos i hagi ofert als espectadors la possibilitat de ser aquell espai on se sentin acollits per reposar forces i per ser capaços de reinventar la nostra realitat cada dia.
CORIFEU REVISTA 168
Joan Maria Gual
president de l’aadpc i director teatral
Bon viatge!
Permeteu-me que per uns moments pensi en veu alta, per intentar aportar elements de reflexió, en un temps que sembla transcórrer pels camins de la precipitació, la immediatesa i les urgències, conscient que corro el risc d’equivocar-me, però aquest és un concepte indestriable de la professió teatral.
Fa prou temps, vaig iniciar un excitant viatge per un espai de llibertat inventat per l’ésser humà fa més de dos mil anys, anomenat teatre, que permet transitar per les inquietuds que ens distingeixen com a éssers preocupats per al nostre entorn, conflictiu i fantàstic alhora, pel que té de plural i de divers.
Vaig descobrir una magnífica eina amb capacitat transformadora, un mirall per a la reflexió, un testimoni del seu temps que camina al costat de la societat a la que serveix i a la que pertany, i, en ocasions, fins i tot, unes passes per davant d’ella. Un punt de partida per conèixer més i millor la nostra realitat immediata, un estímul per a la nostra imaginació, un espai de confrontació on conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i als altres, un instrument que ens permet ser més generosos, més tolerants i més lliures, lluny de la submissió. Quelcom que ens ajuda a posicionar-nos, davant aquelles circumstàncies, en les que la covardia, la injustícia, la desigualtat i la mentida són el marc en el que transcorre la nostra vida, encara que sigui malgrat nosaltres mateixos.
En definitiva, una alerta que ens parla de la necessitat de mantenir una posició activa, que s’allunyi del conformisme que ens condueix a la permissivitat de l’acomodatici.
Aquest viatge per la llibertat per al qual el camí resta obert pot conduir a moltes altres conclusions. El model social en el que ens toca desempallegar-nos sembla voler afavorir les actituds que no qüestionen l’ordre establert a partir de paràmetres conformistes, sota la disfressa d’un concepte de benestar, on la transgressió està més que mal vista, comdemnada.
La rendibilitat de la cultura i de l’acció pública en general es fonamenta massa vegades en resultats quantitatius i de prestigi, allunyats per complet de l’acció social.
S’entesten en fer-nos confondre els mitjans amb els objectius.
Sovint en una cursa frenètica cap enlloc, oblidem algunes coses i en confonem unes altres. Som capaços de contemplar impassibles la retransmissió per televisió d’una guerra en directe, on milers d’éssers humans pateixen violència i opressió, pagant amb les seves vides les ànsies de poder d’aquells que tenen la força, i no precisament la de la raó. Admetem que es construeixi un món, a partir de conceptes economicistes, en lloc de fer-ho sota conceptes socials. Així neix impassible, l’Europa de la banca en lloc de l’Europa de les persones. Permetem que els mitjans de comunicació responguin a interessos del poder econòmic. Assumim que les actituds de servei es contemplin com a posicions d’ingenuïtat infantil.
Quan tot això és així, i els professionals no utilitzem aquest espai de llibertat anomenat teatre, per qüestionar-ho i denunciar-ho, l’estem transformant en un espai per a la complicitat, la covardia i el conformisme.
El teatre ha de caminar per espais de valors, de diàleg, de coneixement i d’informació, de creativitat i de recerca, de participació i d’innovació. Compromès amb si mateix i amb el seu temps.
Cal situar-nos en el compromís davant tot allò que considerem qüestionable per respondre des de la generositat i mai des de la prepotència, a aquelles preguntes que ens preocupen i que tenen a veure amb la condició humana, o per plantejar aquelles que no tenen resposta, i que segurament no serem capaços de trobar-la mai.
Tot això són qüestions que cada un de nosaltres hauria de resoldre, per coherència, per responsabilitat i per dignitat.
Voldria pensar que som capaços de jugar el joc del teatre, inventant-nos les regles cada dia si és precís, des de la passió i el compromís, amb la certesa que caminar cap a la utopia és una manera d’entendre la vida, en definitiva, una manera d’apropar-se a allò inabastable.
Si seguim pel camí de fer visible allò invisible i real allò imaginable, estic segur que ens trobarem i podrem comprovar que, com a mínim, no estem tan sols com pensàvem, ni tan bojos com alguns voldrien.
Que tinguem tots un bon viatge!
CORIFEU REVISTA 167
expresident i exsecretari general de l’aadpc
La llei del pèndul. En acabar un mandat, un tendeix a repassar amb certa benevolència el que s’ha fet. M’agradaria concentrar-me potser una mica més en un parell d’aspectes que encara no s’han aconseguit. El nostre Sindicat d’Actors i Directors, ja sabeu que no som altra cosa que un sindicat, la popular “Associació”, ha d’aconseguir ara avenços en la professionalització i la dedicació d’alguns dels seus representants polítics claus.
Recordo que en les eleccions de l’any 97, quan vam entrar la llista tancada en la que jo hi figurava com a Secretari General, per la llei de pèndul, vàrem avançar molt, respecte a la situació anterior, en la professionalització de la nostra administració amb contractacions i estabilitat. També vàrem crear bones eines polítiques com ara OSAAEE.Posteriorment, l’equip del Manel Barceló, com a Secretari General, i Montse Alcoverro, a la Secretaria Sindical, va consolidar magníficament les àrees d’assessorament jurídic i laboral. També es va crear la figura del coordinador general.
Amb tot plegat s’assoleix una consolidació i un reconeixement de l’aadpc en tots els àmbits i un considerable salt qualitatiu d’aquesta.
Fa un parell d’anys vaig tornar a incorporar-me com a president en haver de substituir Arnau Vilardebò.
Potser el gust amarg és no haver aconseguit que la llei del pèndul hagi actuat de la manera més positiva sobre un parell de mancances. Ens calia haver portat a terme un canvi d’estatuts, que, per altra banda, queden enllestits després d’haver treballat molt, per millorar l’eficàcia de les decisions dels òrgans de govern i per millorar la qualitat de les nostres assemblees. I també ens tocava començar la professionalització d’alguns càrrecs polítics fonamentals per a l’aadpc. Els afiliats ho desconeixen, però tot el que els responsables polítics hem fet a l’aadpc, fins ara, ha estat de manera absolutament altruista i gratuïta.
La llei del pèndul haurà de solucionar aquest absurd. Es necessita una certa professionalització de càrrecs com la Secretaria General, la Vicesecretaria i les Secretaries Sindical i de Cultura.
Que siguin retribuïdes en proporció a la seva dedicació, però retribuïdes. Fàcilment podem comptabilitzar jornades seguides de 3 i 4 hores diàries de mitjana, dedicades a gestions i negociacions en nom de l’aadpc.
La raó de ser d’un sindicat no és cap altra que la defensa de tot el col·lectiu en les seves condicions laborals, de qualitat, de seguretat, contractuals, retributives, manteniment i millora de les prestacions socials, assessorament i defensa dels afiliats…
I tot això recau, en primera instància, per anar formant bons representants polítics i que aquests puguin ser, presencialment, a totes les gestions i negociacions, defensant els interessos de l’aadpc en els àmbits polítics, culturals, empresarials i també sindicals. Sempre d’acord amb les possibilitats econòmiques, quedaran com a tasques de reflexió i debat d’una nova etapa que just ara comença amb la nova candidatura sortida de les eleccions del passat 15 de juny.
Joan Maria Gual
president de l’aadpc
En el moment d’assumir la responsabilitat de presidir l’Associació, voldria, abans que res, agrair l’esforç i la dedicació dels companys i companyes de la Junta i del Consell sortints, i de tots aquells i aquelles, que des del seu inici, han participat d’alguna manera en la construcció d’aquesta realitat que avui és l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya.
La vida es composa de moments diferents, que condueixen a estats d’ànim o de disposició també diferents, i crec que és important saber reconèixer-los, escoltar-los i actuar en conseqüència.
Doncs bé, crec que estic en el moment d’intentar posar-me a disposició de tots vosaltres, per retornar a la professió, en la mesura del possible, tot allò que n’he rebut, que fins al moment és molt.
Faré tot el que pugui per enfortir l’Associació com a eina de defensa dels nostres drets com a treballadors, subratllant les característiques especifiques de la nostra professió. Insistiré per reforçar el reconeixement social i institucional de la nostra feina, per aconseguir una major presència i visibilitat en la societat a la qual servim i a la qual pertanyem. Treballaré per aconseguir que se’ns reconegui com a eina de transformació social col·lectiva i individual.
En resum, seguint el que diuen els nostres estatuts, vetllaré pel prestigi, la qualitat i la dignitat de la nostra professió.
Tot això espero poder fer-ho amb el vostre suport i la vostra complicitat, que intentaré guanyar-me dia a dia. Ho vull fer amb humilitat i generositat, seguint la dita popular que diu que tenim dues orelles i una sola boca, perquè cal escoltar el doble del que parlem.
Per a una Associació forta, activa i participativa, compto amb tots vosaltres i no dubteu que vosaltres, des d’aquest moment, podeu comptar amb mi.
Salut i bona feina!
CORIFEU REVISTA 166
Carme Sansa
Secretària de Cultura de la Junta de l’aadpc
L’ENTREACTE passa dels vint anys, s’ha fet gran; li cal més espai i fer les coses amb temps. És per això que doblem el nombre de pàgines i que només sortirà quatre vegades l’any, una a cada estació.
És evident que la publicació més espaiada possibilitarà que sigui una revista més pensada, més treballada. Però no és només una qüestió de temps, sabíem que havíem de comptar amb professionals si volíem aconseguir un bon resultat. La periodista Tona Gusi, amb experiència en diferents àmbits, va acceptar la direcció de l’ENTREACTE. Amb ella, cinc persones més formem el Consell de redacció. El nostre objectiu és tractar temes que siguin de l’interès dels nostres associats i associades i ampliar també la difusió de la revista fent-la arribar a les llibreries i als quioscs.
La confecció del primer número d’aquesta etapa ha estat laboriós i apassionant.
Confiem que us agradi.
Tona Gusi
Directora d’ENTREACTE
Dissenyat per Lalo Quintana, i de periodicitat trimestral, l’ENTREACTE us proposa l’estrena de quatre seccions fixes de pes: PROSCENI, la notícia d’actualitat per a l’aadpc; MONOGRÀFIC, el tema central, el dossier especial de cada número; ESPAI SINDICAL, d’interès principal per als associats i les associades; i PRIMER PLA, el tema rellevant de teatre o de cinema.
En l’interior d’aquestes seccions hi apareixen, d’acord amb les necessitats informatives, els diversos gèneres periodístics: l’opinió, la reflexió, la crònica, l’entrevista, les converses i la taula rodona.
Seccions fixes i ocasionals ens permeten la modulació que requereix la revista per donar visibilitat tant els objectius pels que fou creada l’aadpc com aquells fets d’interès per a les lectores i els lectors d’un públic més ampli.
L’altra aposta del Consell de redacció és l’ENTREACTE en versió digital, complementària de la revista. Aprofitant les prestacions que ens ofereix la comunicació en xarxa, ens facilita la interacció i l’actualització constant.
